Albert Villaró

L’altre dia el planeta Venus va passar –transitar, segons la terminologia científica– davant del Sol, en un d’aquells lluïts espectacles còsmics que es produeixen cada la tira d’anys i que, si no l’aprofites quan toca, et moriràs abans no torni a passar. Una piga fosca recorrent a poc a poc, com una formigueta, el disc solar. En comptes de fer-ho a una hora normal, no senyor: a un quart de set, quan hauries hagut de pujar al pic d’Arcalís per veure el sol, perquè al fons de la vall amb prou feines clarejava. Sí, és clar que ho podíem seguir on-line, però l’experiència no és comparable. Sempre ens passa el mateix. Que hi ha prevista un pluja d’estels? Ja te’n pots oblidar: nit de tempesta assegurada. Tant hi fa que siguin les Perseides o les Leònides: no en veuràs mai caure ni un i hauràs de guardar-te els bons desitjos per a una altra ocasió. Els eclipsis anulars, totals o parcials de sol es veuen sempre a Austràlia o a Papua-Nova Guinea i mai a les nostres latituds, on els astres es mouen sempre en les seves avorrides i previsibles òrbites, sense excentricitats. Els eclipsis de lluna, que són més baratets perquè es prodiguen més, els programen a les quatre de la matinada, hora en què la major part de la població procura estar dormint i no pas atenta als jocs d’ombres siderals. Els cometes passen massa baixos o massa alts sobre l’horitzó. Al Halley no se l’espera fins al 2061, les aurores boreals són monopoli gairebé exclusiu dels islandesos. Els nostres cels són, comparats amb els firmaments festivalers de la resta del planeta, adustos, ensopits i endreçats. Això no és normal. Podem sospitar, amb tots aquests indicis, que som víctimes innocents d’una conspiració còsmica?