Jo no sé vostès, però un servidor n’està fins als dallonses del Titanic, ara que s’ha escaigut el centenari del naufragi. Encara que hom hagi volgut posar-se a sobrevent de l’efemèride, ha estat impossible. Ens han bombardejat amb els menús de primera, segona i tercera classe, amb les vicissituds d’alguns dels passatgers catalans, ens han recordat les biografies del capità i de l’enginyer, hem reviscut les condicions atmosfèriques d’aquella nit fatídica, amb el comportament erràtic dels icebergs, amb les marees i les conjuncions astronòmiques, ens han il·lustrat sobre els miratges òptics que van dificultar el rescat. Ens han dit que una de les quatre xemeneies era de pega, i que la van posar per donar simetria, vés per on. Els investigadors de la cosa ens han confirmat quin repertori fúnebre tocaven els músics de bord mentre tothom s’anava barallant per una plaça als bots. Un diari fatxa espanyol ofereix als seus lectors, per quaranta euros al mes, una vaixella calcada a la que van fer servir per parar taula al darrer sopar de mister Guggenheim. Ai, la vaixella. Quan van estrenar la pel·lícula de James Cameron, l’any noranta-set, la meva mare va fer un extra i va anar al cinema. No va dir res davant de la tragèdia que filmaven, perquè era evident que tots aquell bé de déu de congelats i ofegats eren actors que, encabat el rodatge, s’eixugaven, es vestien i, au, cap a caseta. En canvi, es va esgarrifar molt en l’escena que l’escora del transatlàntic feia que s’obrissin les portes de l’armari on guardaven plats i soperes, que queien al terra i s’esmicolaven amb un gran sarramball. Naturalment, aquella trencadissa era real i irreversible. No la portaré a veure la versió en 3D, no pas, a fe de déu.
Fa uns anys, quan la Caixa opera-va a Andorra, cada diumenge de Rams programava a l’Auditori d’Ordino la Passió segons Sant Mateu, el monument immortal que ens va llegar el geni del Johann Sebastian Bach. L’any –un dels darrers, si és que no va ser l’últim– en què la representació va anar a càrrec de Sigiswald Kuijken i la Petite Bande va ser d’una intensitat difícilment superable, amb una proposta radical: un cor reduït a la mínima expressió, amb un cantant per veu que també feia les parts de solista, i una doble orquestra en estat de gràcia. Mentre a fora la primavera bullia, a dins de l’Auditori es va celebrar una cerimònia gairebé iniciàtica. Van ser tres hores fora del món, d’una altíssima tensió dramàtica, provocada pel fregament entre l’espiritualitat de les àries i el relat despullat, notarial, dels recitatius del tenor que feia d’Evangelista, la serenitat de les velles corals luteranes i les intervencions, de vegades violentes, sempre massa humanes, de la turba. Ara ha passat per Vic i per Barcelona Philippe Herreweghe, un dels directors que, amb el seu Collegium Vocale Gent, ha estat capaç de penetrar en el sentit de l’obra i fer-lo accessible al públic d’avui des d’un respecte escrupolós a l’original. En una altra conjuntura, potser haurien pujat a Andorra. No hi fa re. El món dóna moltes voltes, qui sap què passarà. El que és essencial perdura i, més tard o més aviat, acaba tornant. I, si no, aviat farà tres segles de l’estrena de l’obra, que es va representar per primer cop durant l’ofici del Divendres Sant del 1727. Així, l’onze d’abril d’aquí a quinze anys, si no hi ha cap impediment de força major, busqueu-me a la Thomaskirche de Leipzig, si pot ser prop de l’orgue nou.
“Faci servir la tapa com un plat”, ens aconsellen molt educadament des de la capsa de la pizza. Dit d’una altra manera, posats a fer-nos la vida més fàcil, no cal ni tan sols que embrutem un plat de veritat, perquè després et farà mandra llençar a la brossa els retalls massa torrats de la vora (que és el millor de la pizza) i els pinyols de les olives, t’estalviaràs haver de posar-lo al rentaplats i, un cop net, endreçar-lo amb els altres plats, plans amb plans, fondos amb fondos, a la seva posella. Massa feina, oi? Amb la tapa ja faràs. És veritat que anem prou cansats, que la temptació que té tothom és la de ser encara més pragmàtic i no fer servir només la tapa, sinó tota la capsa com a plat, com a contenidor i com a plausible aïllant tèrmic, tot a la vegada. Així que arriben les pizzes –mitja hora, t’han advertit, però sempre arriben abans– i pagues a l’eixerit motorista, les talles com pots, preferiblement amb aquella rodeta amb mànec, vigilant que en la maniobra no t’emportis tota la superfície, procurant que els talls siguin tan simètrics com sigui possible i que, si pot ser, no privilegiïn cap dels ingredients que formen el sediment superior. I davant del televisor obres la tapa i en tries un tall, i és meravella que encara estigui calenta. Bé, calenta calenta potser no n’és, però tèbia sí, i amb això ja n’hi ha prou per assegurar un mínim de confort. Sí, és una bomba dietètica, penses mentre mastegues, però què coi, és igual, conclous, mentre medites sobre els misteris del Lambrusco o de com ha estat possible que el vell invent del vi amb gasosa hagi aconseguit pujar un grau o dos a l’escalafó.
Un dels records més vius de la meva infantesa és del dia abans d’entrar als hermanos, a la Seu, quan el pare em va portar a veure com era el col·legi. Com que era diumenge, i al costat, al camp del Codina, hi havia el camp de futbol, vam veure els darrers minuts del partit del dia. Hi va haver una tangana, naturalment, i tinc molt present la imatge d’un parell d’energúmens locals sacsejant la porta metàl·lica del recinte mentre l’àrbitre fugia cames ajudeu-me. La setmana passada vaig poder veure –només una vegada, i atenallat per una molt incòmoda sensació de vergonya aliena– la filmació dels companys d’ATV on es veu l’acció contrària: un àrbitre reescalfat empaitant l’aficionat que, segons sembla, l’havia estat insultant durant tot el partit. Ningú parla bé dels àrbitres, perquè s’equivoquen (com tothom) i tenen fílies i fòbies (com tothom, també). Sense algú que miri d’interpretar les normes, la convivència seria un infern. Ara, que s’ha de tenir un caràcter especial per fer de mitjancer amb èxit. Dijous, al carrer del Pui, que és estret, costerut, es van trobar dos cotxes davant de casa. L’un pujava i l’altre baixava. Tenen prioritat els que baixen, i així ho indiquen els senyals i el sentit comú. Cap dels dos conductors no es va voler moure. L’un pretenia que l’altre reculés costa amunt, en una maniobra impossible, i l’altre deia, de mala manera, que l’un havia de deixar rodar el cotxe una mica avall, que és el que fan els veïns sense cap problema. Conductors i acompanyants van organitzar una vivíssima discussió, gairebé napolitana, enquistats en les seves raons. Vaig estar temptat d’intervenir-hi, però era una d’aquelles situacions típiques en què qui intenta posar-hi pau s’emporta les garrotades. Un altre dia serà.
