Albert Villaró

Cracòvia

blocs — Tue, 21 May 2013 05:46:14 +0000

Escapada de cap de setmana a la Cracòvia real, no pas a la televisiva. Direm penjaments del senyor O’Leary, l’amo de Ryanair, però el cert és que ha contribuït a fer més per promoure la consciència europea que legions de buròcrates fent directives a Brussel·les. És una ciutat preciosa, etcètera. Hi va viure i estudiar Nicolau Copèrnic, que el segle XVI va postular la teoria heliocèntrica: els planetes orbiten entorn al Sol, una idea esbojarrada que en aquell moment ningú no considerava seriosament. L’hotel on m’estic és a la plaça Szeroka, al cor del barri jueu de Kazimierz. Entre el 1941 i el 1943, els 65.000 jueus, gairebé tota la comunitat, van ser exterminats. És la part de la història de l’Holocaust que s’explica a La llista de Schlinder. Avui aniré al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. Va ser declarat, com el conjunt monumental de Cracòvia, patrimoni de la humanitat. D’un signe contrari, la cara i la creu: l’expressió més civilitzada de l’espai urbà i el testimoni de les hores més fosques de la història dels homes. Em fa cosa d’anar al lloc en el qual van assassinar dos milions de persones. O més: alguns documents alemanys comissats pels soviètics suggereixen que se’n van exterminar quatre milions. I em fa ràbia veure com la dreta analfabeta espanyola fa servir a tort i a dret la paraula nazi per desqualificar els adversaris polítics, amb una frivolitat, una falta de decència i d’escrúpols morals esborronadora. La perversió del llenguatge. Quina vergonya.

Jesús

blocs — Tue, 14 May 2013 05:48:35 +0000

Diuen que tothom és necessari però que no hi ha ningú que sigui imprescindible. Generalment és així, però de vegades trobem a faltar la presència de personatges singulars que, en temps de tribulació, podrien il·luminar-nos amb la seva saviesa, i que no hi són quan més falta farien. Jesús Moncada, per exemple. Se’n va anar massa d’hora, el 2005, als seixanta-quatre anys. Era un home tímid, d’aire reservat, poc –gens– amant de la vàcua faramalla literària, autor d’una obra solidíssima, essencial. Fill de Mequinensa, província de Saragossa, on l’aigua del Valira, afegida a la del Segre, es mescla amb la del Cinca i, una mica més avall, a l’Ebre. Jesús ha sigut un dels millors prosistes en català del segle XX. El seu monumental Camí de sirga és, als vint-i-cinc anys de la seva publicació, un dels nostres clàssics indiscutits, i ha estat traduït a més de vint idiomes. El Jesús tenia un sentit de l’humor finíssim, una sornegueria congènita, la mateixa que es gasta als pobles petits però multiplicada per una intel·ligència i una bonhomia certament excepcionals. Avui tothom troba a faltar que el Jesús digués la seva sobre l’espectacle grotesc que ha perpetrat el parlament de la seva terra, en negar el nom –que és tant com negar l’ànima– a la llengua que parlen i parlaran per sempre els seus personatges: la Carlota de Torres, l’Honorat del Rom, l’Arquímedes Quintana i el llaüter Nelson. Que caigui sobre els responsables –anava a posar-hi intel·lectuals, però no– d’aquest acte idiota el tel de l’oprobi i la vergonya.

‘Das Boot’

blocs — Tue, 07 May 2013 05:35:22 +0000

M’agraden les pel·lícules de submarins. Totes. De les clàssiques –Destination Tokio– a les contemporànies –Das Boot, K-19 The Widowmaker, Crimson Tide…– Totes, m’agraden. I les sèries? N’hi havia una que em va impressionar quan era petit: Viaje al fondo del mar, per on solcava el fabulós Seaview. Dibuixen un microcosmos tancat, en un medi hostil, on les passions creixen sotmeses a grans pressions –físiques i emocionals– i esclaten sense possibilitat de trobar-hi cap alleujament. És un gènere –un subgènere, i mai més ben dit– abonat al drama, a la tragèdia. Però també podria donar lloc a grans comèdies: d’arguments no ens en faltarien. Vegeu si no el que ha passat en el projecte estrella de la marina espanyola, el gran submarí de la sèrie S-80 que es dirà Tramontana. Quan resulta que s’hi han gastat ja un catifal de milions, va i no sura. Se suposa que els submarins s’han de poder enfonsar, sí, i aquí hi ha la gràcia, però també està bé que, en cas de necessitat, puguin pujar a la superfície. Els enginyers del Tramontana han fet malament els càlculs, i ara a les drassanes hi tenen un totxo perfectament submergible. Refer la sapastrada costarà als veïns una pasta gansa, perquè ha de tenir més eslora, i els treballs suposaran deixar les costes hispanes –atenció a l’eufemisme– amb “baixa disponibilitat d’arma submarina”. Quina sort que tenim. És un gran què que Andorra no tingui sortida al mar, si exceptuem el port de Salou. I també és fantàstic que no hi hagi exèrcit. Sense exèrcit, no hi ha armada, i sense armada no hi ha submarins. Tot això que hi guanyem.

Manllevats 2.0

blocs — Tue, 30 Apr 2013 05:24:22 +0000

Innocents de nosaltres, pensàvem que els manllevats eren els dies que el març marçot s’allarga en el mes d’abril gentil per poder liquidar –pernabatre, diuen les corrandes– el ramat de la vella de Romadriu. Tres dies que l’abril li deixava en préstec, suficient per congriar una terrible tempesta de fred i neu. Ara n’hem tingut un episodi renovat, a les portes del maig. Hem tret anoracs i abrics i barrets de l’armari, les calefaccions han tornat a funcionar a plena potència i les converses banals però necessàries de cafè i ascensor han estat alimentades per la irrupció d’aquesta insòlita nevada. Hi ha alguna cosa d’inquietant en el temps que se’ns fa el boig: ai, que ens n’anem d’un extrem a l’altre, comprovem que, davant del caprici dels meteors, ben poca cosa hi podem fer, i que som tan sols uns soferts espectadors del gran espectacle del clima, i només podem aplaudir-lo o estudiar-lo. Posem a prova la nostra limitada memòria històrica, mai no havia vist un temps així a aquestes alçades de la primavera, i els més agosarats busquen en aquestes anomalies la prova concloent que alguna cosa s’ha desballestat en el fràgil mecanisme que fa rodar els engranatges del planeta. Potser sigui tot molt més senzill. Som com formiguetes que ens pensem que som les reines del mambo i les gestores de la creació. En el fons, som com els pastors neolítics que miraven les manifestacions del cel i intentaven trobar explicacions al seu comportament meravellós, a meitat de camí entre el mètode científic i el pensament màgic.

Jordi, Sant

blocs — Tue, 23 Apr 2013 05:25:04 +0000

Si avui és dimarts, hi ha moltes probabilitats que sigui Sant Jordi, si no s’ha escaigut un cataclisme còsmic. Ja el trobàvem a faltar. Passar gaire més d’un any sense una jornada dedicada a l’epifania del llibre fóra insuportable i ens saltarien els ploms. Al voltant de la diada hi ha una sèrie de fenòmens col·laterals interessantíssims. Res no diré sobre els aprofitats mediàtics que, de la nit al dia, es converteixen en autors d’èxit per aprofitar que raja la mamella i treuen, d’aquesta manera, el pa de la boca dels poetes simbolistes que no vendran ni per comprar-se una paperina de tramussos. Tots som fills de Déu i l’axioma que proclama que a la vida s’ha de plantar un arbre, tenir una criatura i escriure un llibre té una àmplia acceptació, o sigui que no ens hauria d’estranyar que algun concursant de Gandia Shore es despengi a última hora amb les seves memòries. El que és realment impressionant és la capacitat que tenen molts mitjans periodístics barcelonins (però no només) per convertir el dia no en la festa de la literatura (que és com dir la festa del lliure albir), sinó en una absurda competició per establir el rànquing de més venuts. Hom comença els dies abans amb les previsions: els que es vendran més seran els llibres X, Y i Z. El dia de la data, a les deu del matí, ja comencen a circular les llistes dels més venuts, que són corregides i ampliades a mesura que passen les hores. Es produeix, d’aquesta manera, el singularíssim fenomen psicosocial de la profecia autocomplerta. Però res no afecta l’essència: la celebració de l’amor i de la llibertat. Feliç dia de Sant Jordi, amén.

‘Monsieur Mangetout’

blocs — Tue, 16 Apr 2013 05:25:41 +0000

Som a l’abril i és el temps de les primeres xicoies i de les presentacions de llibres. S’acosta la festa de Sant Jordi i és norma acompanyar l’arribada al món d’un nou llibre amb una cerimònia laica que, en essència, consisteix a lloar les excel·lències de l’obra amb una doble intenció: que el públic senti una irresistible necessitat de comprar-la i que l’autor descobreixi elements fonamentals de la seva creació que, fins a aquell moment, li han passat del tot desapercebuts.
Dissabte vaig tenir el privilegi de presentar al Consell Comarcal de l’Alt Urgell el recull d’articles de l’Alexandra Grebennikova, Les bicicletes no es mengen. Com que no sé improvisar, m’ho vaig haver de preparar una mica. La pregunta que em vaig fer va ser la següent. Es mengen, les bicicletes? Hi ha algú que se n’hagi menjat alguna? Tenia la sospita que, com que hi ha gent per tot, en algun racó del món hi hauria una persona que se n’hagi cruspit una. Una recerca ràpida a cal Google em va donar la raó. Michel Lotito, artista francès de varietés, se’n va menjar no una, ans divuit. I no només devorava bicicletes. Entre els anys 1978 i 1980 es va empassar una avioneta Cessna 150, sencera. I set televisors, catorze carros de supermercat, un parell d’esquís i quatre-cents metres de cadena. I un taüt. Però com tot en aquesta vida, hi ha un truc. El de monsieur Lotito, àlias monsieur Mangetout, consistia a fer a miques el material que s’havia d’empassar i fer-lo baixar amb l’auxili d’oli de motor, que li feia de lubricant. Això ho explica tot. Canalla que em llegiu: ni se us acudeixi d’intentar-ho.

Els invasors

blocs — Tue, 09 Apr 2013 05:12:38 +0000

El secretari general de les Nacions Unides, el senyor Ban Ki-moon, ha visitat Andorra, en una etapa de la seva gira pels microestats europeus. Com que té la consideració de cap d’Estat, ha rebut les atencions habituals: uns quants franctiradors vigilant des dels llosats, papereres amortitzades per si de cas i tots els registres de la via pública segellats. Hi ha hagut alguna veu crítica que ha lamentat l’escassa projecció pública de la visita, circumscrita a les autoritats del país i sense gaire escalf popular. Bé, la presència de Falete o Belén Esteban segur que hauria arrossegat més gent que no pas l’il·lustre coreà, però Déu n’hi do del ressò mediàtic que va aconseguir. A part d’una tímida defensa de les “aspiracions genuïnes dels pobles”, va pronunciar unes paraules en un voluntariós català fonètic, i va destacar que Andorra és un “oasi de pau”. I ben cert. La darrera guerra amb morts documentada va tenir lloc al segle XIV, en una batussa contra els habitants del Baridà per les pastures de l’empriu del Cantabrà. I encara hauria pogut destacar un altre fet que ens singularitza: Andorra forma part del selecte club format pels pocs països del món que no han estat envaïts mai per Anglaterra, segons informació publicada pel Telegraph. Amb Luxemburg, San Marino, Liechtenstein, Suècia, Mònaco, la Ciutat del Vaticà, Mali, Costa de Marfil, República Centreafricana, República del Congo, Txad, Bielorússia, Uzbekistan, Tadjikistan, Kirguizistan, Uzbekistan, Mongòlia, Guatemala, Bolívia i Paraguai. La resta, tots.

Pa de pessic

blocs — Tue, 02 Apr 2013 05:16:21 +0000

Ara fa vint anys, més o menys, que no faig de pastisser. A casa n’érem, i des que vaig saber cordar-me el davantal que passava vacances i dies de festa a l’obrador. El millor, els primers croissants, calents, sortits del forn. El pitjor, els tocinillos, que eren d’elaboració complexa i omplien l’atmosfera de vapors xafogosos. I per Pasqua, allò era la guerra. Els darrers anys estava al càrrec de la producció del pa de pessic per fer les mones. Les cuites eren un non stop, des de les vuit del matí fins al vespre, parant una estona per dinar. Dos cartrons d’ous i dos quilos de sucre. Tot ben batut, amb una font de calor a sota de la caldera per facilitar l’emulsió. Mentre es preparava la massa, pintava els motllos amb llard. Després, s’incorporava la farina, a poc a poc, vigilant de no barrejar amb massa vigor, per no treure l’aire de la mescla, però sense que quedessin grumolls. Els motllos s’havien d’omplir en la mida justa, ni poc ni massa. I enfornar era una operació delicada. Calia distribuir els motllos d’acord amb la forma i les peculiaritats del forn: els més grans cap al darrere, els petits al davant. El temps de cocció era relatiu, perquè el temps és sempre relatiu, però la prova de foc era fer-lo cantar: amb una lleugeríssima pressió de la mà el pa de pessic havia d’emetre un so especial, esponjós però sòlid. La cançó del pa de pessic. Fa molts anys que no el faig cantar, si més no en producció seriada. El darrer any vaig fer-ne –els vaig comptar– vuit-cents quaranta. El dia que torni a fer-ne –en petites dosis, això sí– s’haurà tancat el cercle.

Els angolesos

blocs — Tue, 26 Mar 2013 06:23:42 +0000

Xipre és un país fascinant. Ara ha tingut la dissort de fer-se veure per culpa del col·lapse del seu sistema financer. Però la platja de Pafos, a la costa sud de l’illa, va ser la primera terra que va trepitjar la deessa Afrodita. És el país de l’arquebisbe Makarios, aquella fenomenal figura patriarcal que sortia als noticiaris de la meva infantesa. És la terra dividida entre turcs i grecs, amb una frontera llarguíssima, blindada amb filferrades i murs. I hi ha Nicòsia, que té el dubtós privilegi de ser –anys després de la caiguda del mur de Berlín– la darrera capital partida del món. Hi ha carrers tallats per barricades, garites de les Nacions arreu, tot i que diuen que la tanca del carrer Ledra ja ha estat enderrocada. Quan hi vaig viatjar, l’any 2003, tot just deixaven travessar a la part turca pel pas de l’hotel Ledra Palace. Hi vam voler anar, naturalment, amb aquella picoreta del risc controlat. A la banda grega ens van mirar amb total indiferència. Si volíem anar a veure els veïns era el nostre problema. A la part turca, la cosa va ser diferent. A veure: passaports. Un escamot de cinc o sis policies van estar mirant els passaports an-dorrans amb creixent curiositat. Discutien a crits, i n’hi havia un que consultava un ordinador de pantalla verda. En un recambró al darrere, impassible, un oficial d’enormes bigotis llegia el diari amb tota la patxorra del món, aliè a la discussió. Al llistat que manejaven hi havia un buit clamorós entre Algèria i Angola. Ergo, van deduir que érem angolesos. Blanquíssims turistes angolesos.

‘Habemus habemus’

blocs — Tue, 19 Mar 2013 06:25:52 +0000

Com les flors que brollen en el desert quan cau un xàfec, així els vaticanòlegs. Durant aquestes setmanes, aixecaves una pedra i te’n sortia un, tot eixerit. Ara és de preveure que tornaran a hivernar o, el que és més probable, es reconvertiran en d’altres àrees d’expertesa. Però abans de desaparèixer, haurien de fer un últim servei a la causa i ensenyar als locutors de ràdio i tele quina és la correcta pronúncia del cognom del nou Sant Pare, Bergoglio. Va, que ja veureu que no és tan difícil. És llàstima que tot plegat hagi anat tan de pressa, un vist i no vist. Em sap greu perquè ara el llatí desapareixerà del món mediàtic fins que –Déu vulgui que sigui d’aquí a molts anys– passi alguna cosa a l’emèrit o plegui el nou, que diuen que és tan jove però d’aquella manera. Els que som de lletres i vam tenir la sort de poder estudiar la llengua de Catul abans que els plans d’estudis contemporanis no la traslladessin a les tenebres exteriors, hem gaudit cosa de no dir amb la sede vacante, l’extra omnes, l’urbi et orbe, els cerimonials del jurament dels cardenals i la missa pro eligendo pontifice. Però l’estrella de les llatinades vaticanes és l’habemus papam, amb aquest acusatiu tan ben posat després del verb. No hi ha articulista en el planeta que no l’hagi fet servir durant aquestes setmanes, ni que sigui per parlar del futbol, amb títols que recordaran les generacions: Habemus remuntada o Habemus Barça. Qui deia que el llatí era una llengua morta? Estabornida, tan sols.