Albert Villaró

Yver Villain

blocs — Tue, 07 Feb 2012 06:23:37 +0000

L’hivern no ha tingut mai gaire bona premsa, si més no abans de la invenció de l’esquí. “Yver, vous n’estes qu’un villain”, és l’inici d’una cèlebre poesia que va escriure el duc Carles d’Orleans (i que Debussy va musicar). Ara se’ns ha presentat, per fi, més villain que mai. Amb pedigrí siberià i precedit per una sonora trompeteria mediàtica. Sí, gairebé ja no hi comptàvem, i en plena setmana dels barbuts vèiem passejar pel centre d’Andorra joves turistes russos en samarreta. Ara que ja ha passat el pitjor de l’onada, diuen, esperem que tots vostès hagin tingut la precaució d’haver emplenat els dipòsits de gasoil, d’haver previst el reforç d’un radiador elèctric per si mai fallava la caldera i d’haver mantingut ben aïllats els comptadors de l’aigua. Tant de bo que hi hagi hagut prou menjar als rebostos, llenya als garatges, sal als magatzems comunals, piles a les ràdios. I hem tingut, si més no, l’oportunitat de recuperar del fons de l’armari calçotets pelfats, passamuntanyes, les Moon Boots i els mitjons de llana de la padrina, que piquen però escalfen. Podem imaginar-nos el terror dels nostres avantpassats, que havien de fer front a contingències meteorològiques com ara aquesta sense previ avís. Sense meteoròlegs de guàrdia, sense piulades informatives, sense protecció civil, sense programes monogràfics de la ràdio, sense experts en clima, sense poder seguir en temps real el progrés, pam a pam, de l’arribada d’aquest nou (i brevíssim) període glacial. Als pobres els arribava el fred de patac, potser anunciat per un vol estrany d’ocells, pel comportament erràtic del bestiar. L’entomaven amb cristiana resignació i esperaven que tornés a fer bo. I sí, la Candelera ha rigut, l’óssa se n’ha tornat al cau i el millor és que l’hivern és viu i espernega.

O la selva

blocs — Tue, 31 Jan 2012 06:45:59 +0000

El pilot Després em cau bé, d’entrada. No el conec personalment, però és un ciutadà francès instal·lat aquí i, com que hi viu, parla i dóna suport públic a la llengua del país, cosa que molts d’altres no poden dir. Com que les seves proeses damunt de la moto no em fan ni fred ni calor, no he seguit mai la seva trajectòria al Dakar, aquesta prova americana amb nom africà que sembla que ha guanyat una pila de vegades. L’enhorabona. Pel que he pogut seguir a la premsa, diria que hi ha un sector d’aficionats del país que l’odien perquè són partidaris acèrrims del Marc Coma. Vés, aquestes coses passen en tots els àmbits. Ara el senyor Cyril i el seu amic Cédric han estat objecte d’atenció (i estirades d’orelles) pel vídeo desgraciat del seu ascens en moto al Casamanya, que li ha comportat l’obertura fulminant d’un expedient. Segur que no passarà d’aquí. Ha demanat excuses, i aquest gest l’honora. I encara és probable que hagi fet un favor als que fa temps que advoquem per una normativa nacional de l’accés rodat a la muntanya. N’hi ha que defensen el vídeo dient que en el fons tot és promoció, i que són bonics els paisatges. Jo, si fos un turista potencial i el veiés, m’ho pensaria dues vegades, sincerament. I, pel que fa als paisatges, sí, són magnífics, però encara ho serien més sense polsegueres ni englevats arrencats del corriol. I sense motos amunt i avall, és clar. Com deia el Rafeques, no es pot matar tot el que és gras. Ens hem de fer unes preguntes. Quin país tenim. Quin país volem i què estem disposats a sacrificar –o a regular, si ens ho estimen més– per aconseguir-lo. O Suïssa o la selva.

Sales

blocs — Tue, 24 Jan 2012 06:21:01 +0000

L’amic Albert Roig es preguntava l’altre dia en una piulada tuitera si el col·lectiu de periodistes havia de celebrar la festivitat de sant Francesc de Sales, advocat del gremi, que s’escau avui dimarts. És ben curiós de comprovar com, en una societat que cada dia és més laica, materialista i descreguda, encara conservem –imagino que sobretot els que tenim ja certa edat– molts dels referents del col·legi dels sants per marcar-nos els ritmes de l’any. I el cas extrem és el dels sants patrons, que aprofiten els col·lectius professionals per fer festes i catxipandes diverses. No sabia que sant Francesc de Sales fos patró dels periodistes, sembla que gràcies a les seves habilitats propagandístiques: al segle XVII escrivia furibunds pamflets pietosos contra els calvinistes i els anava passant sota la porta, casa per casa. No dubto dels seus mèrits, que hauran estat validats per teòlegs i doctors, però no hi acabo de veure-hi la relació. Però ja se sap que aquestes connexions hagiogràfiques de vegades s’agafen pels pèls. Fa molts anys, quan estudiava història medieval a Barcelona, en un rampell d’inconsciència vam anar amb tots els companys del departament a sopar al Medièvolo, un grotesc restaurant temàtic (afortunadament desaparegut) que hi havia a la Gran Via. Era un perfecte despropòsit amb barra lliure, tan absurd que no vam parar de riure durant tota l’estona: l’estupor de la professora de paleografia i diplomàtica era antològic. En un dels moments culminants, després de les postres (amb un flam medieval!) va aparèixer un monjo vestit amb roba de sac, cridant “las sales, las sales!” i repartint sobrets de Sal de Frutas Eno. Era, sí, ho han endevinat, la representació de sant Francesc de Sales. Des de llavors que li tinc molta devoció. Per molts anys, col·legues.

Els barbuts

blocs — Tue, 17 Jan 2012 06:36:07 +0000

Fa uns anys –molts, gairebé trenta– un servidor duia barba. Llavors tenia divuit, dinou insolents anys i, en comptes d’estar pelat com un ou, com ara, lluïa una molt plausible cabellera, anys vuitanta. Sí, això passava a la prehistòria, quan els dinosaures poblaven la terra. No sé ben bé per què me la vaig deixar créixer. Potser per la mandra d’afaitar-me, però diria que no. Per provar-ho, imagino, per veure què se sentia, quina sensació donava aquell bé de déu de pèl plantat a la cara. Era una barba fosca, serrada (excepte a la part del bigoti, on clarejava una mica). No la cuidava gaire, ho he de reconèixer: pensava, potser equivocat, que havia de créixer lliure, com els pins del bosc. Guardo alguna fotografia borrosa d’aquells dies (un daguerreotip): semblava un militant de la Roten Armee Fraktion. Al cap d’uns mesos me la vaig afaitar. Anys més tard vaig passar per una època de patilles carlines, però aquí es va acabar la frivolitat pilosa. Aquesta és la setmana dels barbuts. Sant Pau, sant Maur, sant Antoni (dels porquets), sant Fruitós i sant Vicenç. En canvi, un altre sant il·lustre d’aquesta setmana, sant Sebastià, és ben mec. Es diu que és la setmana més freda de l’any, i potser per això és el moment que les comunitats encara semblen capaces d’organitzar-se i trobar espais de solidaritat comuna al marge de les institucions. Escudelles, calderades, viandes, vots de poble, encants. La iconografia ens pinta els sants protagonistes d’aquesta setmana màgica revestits d’una aura humil, però cofats amb unes barbes consistents, monàstiques, punxegudes o bífides, negres com ala de corb o d’un blanc resplendent, però sempre llustroses. Ah, qui pogués tornar a portar, ni que fos per una setmana, una barba primitiva i essencial.

Ara veuràs tu

blocs — Tue, 10 Jan 2012 06:45:33 +0000

Dissabte vaig anar a una oficina dels correus espanyols (a l’altra banda de la frontera) armat amb una nota d’avís per recollir una notificació cadastral. Hi ha administracions que s’entesten a enviar carters a cases buides per lliurar documents que no pot rebre ningú: segle XIX. Em presento a la funcionària i li dic que no porto el passaport, que si amb el permís de conduir val. Hm. Se’l mira i no. O passaport o res. I per què no? Oh, és que el permís de conduir és d’un país de fora de la Unió Europea. Vés, com si Andorra fos a Pròxima Centauri. Un maltès sí, un andorrà no. Coi, el passaport també n’és, de fora, objecto. I amb el carnet, a efectes identificadors, potser ja n’hi hauria d’haver prou. No és pas ni un gir ni un paquet, no s’esquinçaran els vels del temple si me l’accepta. L’avís i la carta van al meu nom i puc ensenyar tot de documents –amb fotografia– perquè la funcionària pugui comprovar que en tal és tal i no un impostor. No: no hi ha un número identificador. Ja li diré jo, quin número de passaport tinc. Tampoc. És possible que, en alguna llòbrega masmorra madrilenya, algun pixatinters hagi redactat un reglament que estableixi que els exòtics andorrans només puguin identificar-se davant l’administració espanyola i els seus satèl·lits amb el passaport. No ho dubto. Tampoc no dubto que els funcionaris –els servidors civils, com en diuen en anglès– estan al servei de la gent i farien bé d’amorosir tanta burocràcia idiota amb sentit comú i amb una mica de compassió envers els administrats, en comptes de tocar allò que no sona. Però no: com que treballo en dissabte i no m’agrada la feina que faig, ara veuràs tu.

Tal dia farà

blocs — Tue, 03 Jan 2012 06:35:50 +0000

Repassar els periòdics espanyols d’avui fa un any és un exercici molt interessant, il·lustratiu de les subtileses de la natura humana. La nova llei contra el tabaquisme acabava d’entrar en vigor. Reparava el fiasco la primera, aquella que (els sona?) facultava els amos dels locals petits a prendre la decisió de deixar fumar o no als seus establiments, amb el resultat evident que a tot arreu s’hi feia tant o més fum com abans. En canvi, la llei de l’any passat declarava tots els espais públics espais lliures de fum. Els diaris que van seguir, hora a hora, aquesta petita revolució van dedicar un munt de pàgines a l’esdeveniment. Recollien les impressions dels detractors, (els defensors n’estaven encantats). Res de nou: una poc convencent apel·lació al lema progre del prohibit prohibir, la defensa forçada del dret de fumar i empudegar els altres (uns altres que, si no els agradava el fum, sempre es podien quedar a casa). A més, els gremis d’hostalers predicaven l’apocalipsi maia: centenars de milers de cambrers sense feina, un paisatge desolador fet de bars tancats i restaurants buits. És cert que la crisi ha fet la seva mossegada, però els empresaris reconeixen que no ha estat per culpa de la llei. En contrapartida, les veus discordants que tant soroll feien (amb propostes de desobediència civil incloses) han anat callant, de mica en mica. Hom té la sensació que fins i tot els fumadors més recalcitrants s’han acostumat i encara hi troben avantatges. L’altre dia estava dinant amb un amic (fumador compulsiu), que va pujar a Andorra. Al començament li feia il·lusió poder fer la cigarreta entre plat i plat sense haver de convertir-se en un proscrit. Però no, li feia cosa: en un any s’havia convertit en un ésser respectuós i ventilat.

El jorn del judici

blocs — Tue, 27 Dec 2011 06:47:54 +0000

Una de les bones notícies d’aquest final d’any que acaba tan confús i masegat ha estat la recuperació del cant de la Sibil·la a la catedral d’Urgell, just abans de la celebració de la missa del Gall. És una d’aquelles coses que quan passen tothom se n’alegra, encara que no vagi a missa ni s’interessi especialment per les representacions mil·lenaristes medievals. Aquest diari se n’ha ocupat amb certa extensió, i fins i tot TV3 en va dedicar uns segons al Telenotícies del dia de Nadal. Bé, la recuperació és una d’aquelles històries amb final feliç. Tenim, d’una banda, la vella tradició, documentada gràcies que la consueta d’Urgell va publicar l’any 1536 la melodia amb què la Sibil·la anunciava la fi del món. De l’altra, tenim les forces uniformitzadores: la prohibició del concili de Trento, que va eliminar de cop i volta la immensa majoria de les representacions teatrals sacres que es feien dins de les esglésies. I les illes, on la Sibil·la va sobreviure: Mallorca, l’Alguer (on mossèn Nughes, el mantenidor de la tradició, diu que la seva Sibil·la és d’origen urgellenc). Era qüestió de temps que tornessin a sonar dins dels murs venerables de Santa Maria els versos terribles sobre el dia del judici. Als anys vuitanta, durant els cursos de música antiga que es feien a la Seu l’enyorada Montserrat Figueras va cantar algunes vegades la Sibil·la urgellenca. El cor Caterva va incorporar-la de seguida al seu repertori, amb l’afegit de la formidable versió polifònica del segle XVI de Bartomeu Càrceres, que es troba al cançoner de Gandia. I només faltava un pas important, la reconstrucció de la litúrgia, gràcies a l’empenta de mossèn Parés i del Lluís Obiols. El cercle s’ha tancat. Cinc segles. Per molts anys.

Els tres hereus

blocs — Tue, 20 Dec 2011 06:35:20 +0000

Fins fa poc, els mapes eren uns documents en paper, de gran format i difícils de plegar. Eren representacions simbòliques de la realitat, i com a tals havien de ser interpretats, la qual cosa no sempre era fàcil. Si els vells cartògrafs veiessin avui el que es pot fer amb un GPS baratet o amb un telèfon equipat amb Google Maps pensarien que és cosa de màgia. Però ens hi hem acostumat i ara semblaria impossible haver-nos de refiar dels antics mapes, que, com tota producció humana, estaven sotmesos a la possibilitat d’error i de manipulació. La toponímia era una formidable eina d’adoctrinament i de combat polític, com es pot veure en el tractament penós que feien els mapes de l’exèrcit franquista sobre els noms de lloc catalans. Eren cèlebres els casos de lectures estúpides, com l’impuls que va fer que arribessin a traduir el pic berguedà dels Tres Hereus com a “Pico de los Muy Felices”. Fa uns dies, Google Maps va canviar les bases de dades de toponímia que afectaven els mapes catalans, una informació que els proporciona l’empresa Tele Atlas. Així, a Granollers, on dimecres hi havia el carrer de Joanot Martorell dijous apareixia el de “Juanito Martorell”, i així anar fent: Twitter anava ple de dotzenes d’exemples d’aquest calibre (o encara pitjors). A cal Google han dit que es tracta d’un error i que treballen per corregir-lo. A Andorra, per sort, no ha rebut els efectes d’aquest bombardeig, qui sap si gràcies a la seva condició d’Estat sobirà, diuen els malpensats. Hi, ha, però, una misteriosa “Carretera de España” i una “Carretera de Canòlich” que puja fins al “Santuari de la Mare de Déu de Canòlic”. Vés quines coses.

Aquí no hi ha platja

blocs — Tue, 13 Dec 2011 06:58:49 +0000

Una de les atraccions amb què es distreuen els barcelonins (i turistes) en aquest hivern tan tebi és la gran pista de gel que han instal·lada damunt de l’estrella central de la plaça Catalunya. Diuen els erudits que ja n’hi havia hagut alguna el segle XIX, de manera que no seria, en sentit estricte, una novetat. Amb la pista de patinatge, Barcelona s’afegeix a totes les ciutats, d’Amsterdam a Nova York, que tenen aquesta mena d’instal·lacions temporals a l’hivern. Tot això està molt bé. Han sortit algunes veus discordants, naturalment: els indignats, que han vist com una activitat capitalista els profanava el santuari; els ecologistes, que es queixen del dispendi energètic per mantenir la gelor en una infraestructura del tot prescindible. Tots tenen part de raó, és clar, però l’alcalde Trias i els ciutadans de la Mata (i turistes) que fan fins a dues hores de cua per posar-se unes botes impossibles i aplanar el gel amb el cul no són pas de la mateixa opinió. A la gent li agrada fer coses als llocs on en teoria no tocaria, fent pam i pipa a la natura. Les pistes d’esquí dins d’una cúpula que hi ha a Dubai (on la temperatura mitjana el mes de gener és de 23 graus) n’és potser l’exemple més extrem. Aprofitem, així, aquest esperit contradictori per guanyar un trumfo turístic. Muntem a qualsevol de les nostres places dures un envelat amb un simulacre de platja, on hi hagi de tot: rajos uva, sorra apegalosa, un xiringuito de cerveses en vas de plàstic i paelles barates, famílies extenses amb flotadors, rasclets i galledes, massatgistes xineses, burilles, l’avioneta de la Nivea, jugadors de pala, voyeurs, aigua salada i alguna medusa per fer bonic.

‘Easy riders’

blocs — Tue, 06 Dec 2011 06:35:17 +0000

La setmana passada, aquest Diari editorialitzava sobre la regulació de l’accés rodat a la muntanya. És una vella reivindicació dels ambientalistes, però és difícil que la proposta qualli, atesa la veneració incondicional que molts dels nostres compatriotes tenen per tot el que porti un motor i faci soroll. I és que és del tot comprensible. Qualsevol se’n va a peu a pujar costes podent-hi anar en moto, que no et canses. L’altre dia vaig tenir l’ocurrència insensata de fer el camí interparroquial que fa el tomb al bony de les Neres, la nostra particular Ruta 66. Pels que no l’hagin fet, que sàpiguen que és un caminet deliciós, circular, amb bones vistes i raonablement pla. L’experiència, però, no va ser del tot satisfactòria, perquè sóc conscient que, en tant que vianant excèntric, vaig destorbar els pobres motoristes que em vaig trobar pel camí. Vaig interferir en la trajectòria de motos de trial, d’enduro, que discorrien amunt i avall, aprofitant que el camí està net i senyalitzat i que feia un dia esplèndid. Em va saber greu passar per allà. Reconec que els excursionistes a peu som una anomalia a controlar, un perill públic. Anem a poc a poc, transitem pel mig del pas, no se’ns sent a venir, sovint tenim la mala pensada d’anar amb gossos i criatures, que són éssers capriciosos, de trajectòries erràtiques i impredictibles. La trobada amb un parell de grups de senderistes pot espatllar una plàcida sortida matinal dels nostres moderns centaures. És necessària la regulació, sí. Limitem, doncs, la presència de bípedes a la muntanya, per evitar conflictes innecessaris. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous i dissabte, per a les motos. El diumenge deixem-lo per als quatre heterodoxos residuals que vagin a peu, fins que s’extingeixin. I el divendres per als quads, que mengen a part.