Repassar els periòdics espanyols d’avui fa un any és un exercici molt interessant, il·lustratiu de les subtileses de la natura humana. La nova llei contra el tabaquisme acabava d’entrar en vigor. Reparava el fiasco la primera, aquella que (els sona?) facultava els amos dels locals petits a prendre la decisió de deixar fumar o no als seus establiments, amb el resultat evident que a tot arreu s’hi feia tant o més fum com abans. En canvi, la llei de l’any passat declarava tots els espais públics espais lliures de fum. Els diaris que van seguir, hora a hora, aquesta petita revolució van dedicar un munt de pàgines a l’esdeveniment. Recollien les impressions dels detractors, (els defensors n’estaven encantats). Res de nou: una poc convencent apel·lació al lema progre del prohibit prohibir, la defensa forçada del dret de fumar i empudegar els altres (uns altres que, si no els agradava el fum, sempre es podien quedar a casa). A més, els gremis d’hostalers predicaven l’apocalipsi maia: centenars de milers de cambrers sense feina, un paisatge desolador fet de bars tancats i restaurants buits. És cert que la crisi ha fet la seva mossegada, però els empresaris reconeixen que no ha estat per culpa de la llei. En contrapartida, les veus discordants que tant soroll feien (amb propostes de desobediència civil incloses) han anat callant, de mica en mica. Hom té la sensació que fins i tot els fumadors més recalcitrants s’han acostumat i encara hi troben avantatges. L’altre dia estava dinant amb un amic (fumador compulsiu), que va pujar a Andorra. Al començament li feia il·lusió poder fer la cigarreta entre plat i plat sense haver de convertir-se en un proscrit. Però no, li feia cosa: en un any s’havia convertit en un ésser respectuós i ventilat.
Una de les bones notícies d’aquest final d’any que acaba tan confús i masegat ha estat la recuperació del cant de la Sibil·la a la catedral d’Urgell, just abans de la celebració de la missa del Gall. És una d’aquelles coses que quan passen tothom se n’alegra, encara que no vagi a missa ni s’interessi especialment per les representacions mil·lenaristes medievals. Aquest diari se n’ha ocupat amb certa extensió, i fins i tot TV3 en va dedicar uns segons al Telenotícies del dia de Nadal. Bé, la recuperació és una d’aquelles històries amb final feliç. Tenim, d’una banda, la vella tradició, documentada gràcies que la consueta d’Urgell va publicar l’any 1536 la melodia amb què la Sibil·la anunciava la fi del món. De l’altra, tenim les forces uniformitzadores: la prohibició del concili de Trento, que va eliminar de cop i volta la immensa majoria de les representacions teatrals sacres que es feien dins de les esglésies. I les illes, on la Sibil·la va sobreviure: Mallorca, l’Alguer (on mossèn Nughes, el mantenidor de la tradició, diu que la seva Sibil·la és d’origen urgellenc). Era qüestió de temps que tornessin a sonar dins dels murs venerables de Santa Maria els versos terribles sobre el dia del judici. Als anys vuitanta, durant els cursos de música antiga que es feien a la Seu l’enyorada Montserrat Figueras va cantar algunes vegades la Sibil·la urgellenca. El cor Caterva va incorporar-la de seguida al seu repertori, amb l’afegit de la formidable versió polifònica del segle XVI de Bartomeu Càrceres, que es troba al cançoner de Gandia. I només faltava un pas important, la reconstrucció de la litúrgia, gràcies a l’empenta de mossèn Parés i del Lluís Obiols. El cercle s’ha tancat. Cinc segles. Per molts anys.
Fins fa poc, els mapes eren uns documents en paper, de gran format i difícils de plegar. Eren representacions simbòliques de la realitat, i com a tals havien de ser interpretats, la qual cosa no sempre era fàcil. Si els vells cartògrafs veiessin avui el que es pot fer amb un GPS baratet o amb un telèfon equipat amb Google Maps pensarien que és cosa de màgia. Però ens hi hem acostumat i ara semblaria impossible haver-nos de refiar dels antics mapes, que, com tota producció humana, estaven sotmesos a la possibilitat d’error i de manipulació. La toponímia era una formidable eina d’adoctrinament i de combat polític, com es pot veure en el tractament penós que feien els mapes de l’exèrcit franquista sobre els noms de lloc catalans. Eren cèlebres els casos de lectures estúpides, com l’impuls que va fer que arribessin a traduir el pic berguedà dels Tres Hereus com a “Pico de los Muy Felices”. Fa uns dies, Google Maps va canviar les bases de dades de toponímia que afectaven els mapes catalans, una informació que els proporciona l’empresa Tele Atlas. Així, a Granollers, on dimecres hi havia el carrer de Joanot Martorell dijous apareixia el de “Juanito Martorell”, i així anar fent: Twitter anava ple de dotzenes d’exemples d’aquest calibre (o encara pitjors). A cal Google han dit que es tracta d’un error i que treballen per corregir-lo. A Andorra, per sort, no ha rebut els efectes d’aquest bombardeig, qui sap si gràcies a la seva condició d’Estat sobirà, diuen els malpensats. Hi, ha, però, una misteriosa “Carretera de España” i una “Carretera de Canòlich” que puja fins al “Santuari de la Mare de Déu de Canòlic”. Vés quines coses.
Una de les atraccions amb què es distreuen els barcelonins (i turistes) en aquest hivern tan tebi és la gran pista de gel que han instal·lada damunt de l’estrella central de la plaça Catalunya. Diuen els erudits que ja n’hi havia hagut alguna el segle XIX, de manera que no seria, en sentit estricte, una novetat. Amb la pista de patinatge, Barcelona s’afegeix a totes les ciutats, d’Amsterdam a Nova York, que tenen aquesta mena d’instal·lacions temporals a l’hivern. Tot això està molt bé. Han sortit algunes veus discordants, naturalment: els indignats, que han vist com una activitat capitalista els profanava el santuari; els ecologistes, que es queixen del dispendi energètic per mantenir la gelor en una infraestructura del tot prescindible. Tots tenen part de raó, és clar, però l’alcalde Trias i els ciutadans de la Mata (i turistes) que fan fins a dues hores de cua per posar-se unes botes impossibles i aplanar el gel amb el cul no són pas de la mateixa opinió. A la gent li agrada fer coses als llocs on en teoria no tocaria, fent pam i pipa a la natura. Les pistes d’esquí dins d’una cúpula que hi ha a Dubai (on la temperatura mitjana el mes de gener és de 23 graus) n’és potser l’exemple més extrem. Aprofitem, així, aquest esperit contradictori per guanyar un trumfo turístic. Muntem a qualsevol de les nostres places dures un envelat amb un simulacre de platja, on hi hagi de tot: rajos uva, sorra apegalosa, un xiringuito de cerveses en vas de plàstic i paelles barates, famílies extenses amb flotadors, rasclets i galledes, massatgistes xineses, burilles, l’avioneta de la Nivea, jugadors de pala, voyeurs, aigua salada i alguna medusa per fer bonic.
