Una de les atraccions amb què es distreuen els barcelonins (i turistes) en aquest hivern tan tebi és la gran pista de gel que han instal·lada damunt de l’estrella central de la plaça Catalunya. Diuen els erudits que ja n’hi havia hagut alguna el segle XIX, de manera que no seria, en sentit estricte, una novetat. Amb la pista de patinatge, Barcelona s’afegeix a totes les ciutats, d’Amsterdam a Nova York, que tenen aquesta mena d’instal·lacions temporals a l’hivern. Tot això està molt bé. Han sortit algunes veus discordants, naturalment: els indignats, que han vist com una activitat capitalista els profanava el santuari; els ecologistes, que es queixen del dispendi energètic per mantenir la gelor en una infraestructura del tot prescindible. Tots tenen part de raó, és clar, però l’alcalde Trias i els ciutadans de la Mata (i turistes) que fan fins a dues hores de cua per posar-se unes botes impossibles i aplanar el gel amb el cul no són pas de la mateixa opinió. A la gent li agrada fer coses als llocs on en teoria no tocaria, fent pam i pipa a la natura. Les pistes d’esquí dins d’una cúpula que hi ha a Dubai (on la temperatura mitjana el mes de gener és de 23 graus) n’és potser l’exemple més extrem. Aprofitem, així, aquest esperit contradictori per guanyar un trumfo turístic. Muntem a qualsevol de les nostres places dures un envelat amb un simulacre de platja, on hi hagi de tot: rajos uva, sorra apegalosa, un xiringuito de cerveses en vas de plàstic i paelles barates, famílies extenses amb flotadors, rasclets i galledes, massatgistes xineses, burilles, l’avioneta de la Nivea, jugadors de pala, voyeurs, aigua salada i alguna medusa per fer bonic.
La setmana passada, aquest Diari editorialitzava sobre la regulació de l’accés rodat a la muntanya. És una vella reivindicació dels ambientalistes, però és difícil que la proposta qualli, atesa la veneració incondicional que molts dels nostres compatriotes tenen per tot el que porti un motor i faci soroll. I és que és del tot comprensible. Qualsevol se’n va a peu a pujar costes podent-hi anar en moto, que no et canses. L’altre dia vaig tenir l’ocurrència insensata de fer el camí interparroquial que fa el tomb al bony de les Neres, la nostra particular Ruta 66. Pels que no l’hagin fet, que sàpiguen que és un caminet deliciós, circular, amb bones vistes i raonablement pla. L’experiència, però, no va ser del tot satisfactòria, perquè sóc conscient que, en tant que vianant excèntric, vaig destorbar els pobres motoristes que em vaig trobar pel camí. Vaig interferir en la trajectòria de motos de trial, d’enduro, que discorrien amunt i avall, aprofitant que el camí està net i senyalitzat i que feia un dia esplèndid. Em va saber greu passar per allà. Reconec que els excursionistes a peu som una anomalia a controlar, un perill públic. Anem a poc a poc, transitem pel mig del pas, no se’ns sent a venir, sovint tenim la mala pensada d’anar amb gossos i criatures, que són éssers capriciosos, de trajectòries erràtiques i impredictibles. La trobada amb un parell de grups de senderistes pot espatllar una plàcida sortida matinal dels nostres moderns centaures. És necessària la regulació, sí. Limitem, doncs, la presència de bípedes a la muntanya, per evitar conflictes innecessaris. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous i dissabte, per a les motos. El diumenge deixem-lo per als quatre heterodoxos residuals que vagin a peu, fins que s’extingeixin. I el divendres per als quads, que mengen a part.
Blanc o negre. Pepsi o Coca. Rosses o morenes. Dreta o esquerra. Parells o senars. Automàtic o manual. Benzina o dièsel. Positiu o negatiu. Platja o muntanya. Amb gas o sense. Amb llet calenta o amb llet natural. Beatles o Rolling. Serrat o Llach. Pelut o depilat. Cuixa o pit. Vainilla o xocolata. Cubata o gintònic. Rh + o Rh -. Curtes o llargues. Carn o peix. Homo o hetero. Eslips o bòxers. Castanyada o Halloween. Gats o gossos. Mozart o Haydn. Xancleta o sandàlia. Fred o del temps. Amunt o avall. Agitat o remenat. Diürn o nocturn. Meló o síndria. Naps o cols. Nudista o tèxtil. Estrella o Sant Miquel. Nyerros o cadells. Ròmul o Rem. Amb talons o sabata plana. Pare Noel o Reis d’Orient. Ortega o Gasset. Sopranos o Breaking Bad. Tiris o Troians. Guardiola o Mourinho. Blanc o integral. Aspirina o paracetamol. A mà o a màquina. Banyador o biquini. De pot o natural. Fix o mòbil. Mortadel·lo o Filemó. Induráin o Merckx. Ilíada o Odissea. El Padrí primera part o El Padrí segona part. Sherlock o Watson. PC o Mac. Dràcula o Frankenstein. Batman o Spiderman. Clark Kent o Superman. Tristany o Isolda. Llençols o nòrdica. El Quixot o Sancho Panza. Carlins o liberals. Nata o crema. Fischer o Spasski. Hansel o Gretel. Indis o cowboys. Sudistes o confederats. Pol nord o Pol sud. La vida t’obliga constantment a prendre partit. Astèrix o Tintín, heus aquí el dilema. Els dos còmics són genials, extraordinaris, i han contribuït a la formació sensorial d’un parell o tres de generacions. Dépardieu fent d’Obèlix o l’extraordinària recreació del capità Haddock que fa Andy Serkis: a l’hora de comparar les versions cinematogràfiques, però, no hi ha color ni tria possible.
En un món globalitzat que és cada vegada més adotzenat, uniforme i previsible, treus un clípol al carrer i de sobte, amb aquest detallet de no res, tot es transforma. Els eixos comercials de les ciutats amb vocació turística tenen certa tendència a acabar per assemblar-se tots, sí, però en el precís instant que fas córrer una de les nostres venerables relíquies motoritzades l’escenari s’enriqueix amb un plus d’originalitat. Els clípols són a Andorra el que els tramvies a San Francisco, els bateaux-mouches a París, els rickshaws a Hong Kong i les guaguas a les Canàries. Són un dels elements fundacionals de la nostra sotraguejada identitat contemporània, i una de les aportacions més originals de l’andorranitat a la lexicografia del català. Ben cert és que els filòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans encara no s’han atrevit a incorporar la paraula al corpus del seu diccionari, però hem d’esperar que un dia o altre acabarà caient, com fruita madura, i ocuparà el seu espai entre les definicions de clipi (placa del cap dels insectes, per sota del front, limitada per les mandíbules) i clisi (que és una adjunció de clítics). Però perquè això pugui passar, i el clípol entri a fer companyia a la resta d’andorranismes que tant enriqueixen l’idioma, com les pitavoles i les serenalles i les coprinceses, caldria abans recuperar la seva presència activa al carrer. Somiar és barat, però hom podria imaginar una legió de petits clípols elèctrics, inspirats en aquells mítics Mercedes-Benz L-319, transportant amunt i avall ciutadans, turistes i passavolants, tot passejant orgullosament pels carrers comercials l’acrònim que, tan generosament, in illo tempore, van propiciar els senyors Pol i Climent, empresaris clarividents de l’Andorra del boom.
