Hi ha classes a tot arreu. Per descomptat també en el món del futbol, i per això el Barça-Madrid de dimecres va deixar el minut de glòria del Mirandés en una mica menys del que hauria pogut ser sense el gran clàssic al dia següent. Però el ressò de la gesta d’aquest equip de segona B, amb el seu golejador obrint l’oficina bancària on treballa l’endemà de vèncer l’Espanyol i passar a semifinals de la Copa del Rei espanyola, tindrà continuïtat davant de l’Athletic. David contra Goliat novament en un dels escenaris en què hi ha més probabilitat que el gegant pugui ser derrotat. L’esport, i en concret el futbol. Perquè a la vida ni les sorpreses ni els contes de fades sovintegen darrerament. Potser ja no queda més espai per a miracles, però la pilota que roda per un petit estadi d’aires britànics anomenat Anduva, ple de gom a gom entre setmana aquesta temporada, ha fet girar la mirada a alguns cap a Miranda de Ebro, una localitat de quaranta mil habitants a la província de Burgos que molts no haguéssim sabut ubicar abans d’aquesta petita bogeria. Per això no subestimem l’esport ni l’esport rei quan parlem de promoció i projecció, això que tant interessa aquí per ser vistos, rebre gent i fer caixa. És pervers analitzar el que costa l’Estadi Nacional, el pressupost de la Copa del Món d’esquí o la trajectòria creixent del Bàsquet Club Andorra posant a l’altre cantó de la balança aquests temps de precarietat. Hi ha inversions que van més enllà, amb intangibles que no són tan difícils de tocar. Per la projecció i molt més l’esport no és una mala aposta. I si es guanya és massa.
Això de la inversió estrangera ha estat com el part de la burra, però sembla que ja arriba al final. Després d’anys de donar-hi voltes, la necessitat obliga i ara sí que s’anirà de cara a barraca amb versió millorada. A manca de llegir detingudament la lletra petita un cop tinguem el nou contracte, en els titulars que van donant els que preparen la revolució s’intueix una obertura generosa amb alguna prebenda que es vol conservar. El millor és que, superats per les circumstàncies, no cal anar amb subtileses. Ara el fre de mà sobra i es prem l’accelerador. Parlar de situació crítica i mesures desesperades més aviat està de moda. Tot ens ho deixa ben clar la voluntat d’extinció d’alguna figura mítica com la del senyor prestanoms o condicions igual d’identitàries com els drets econòmics –ja que hi som, podríem fem algun passet també amb els polítics–. La crisi ha fet que s’obri la porta gairebé de bat a bat. Cal que entrin diners amb rapidesa i no n’hi ha prou amb els benvolguts turistes. Els llocs de treball, les oportunitats per a la gent del país o l’enriquiment a través del coneixement formen part del pack i queden molt bé en els discursos, però l’origen és pecuniari, com de costum.
La burra està a punt de parir. Si aconsegueixen complir amb el calendari a la tardor les Valls estaran en disposició d’agafar un altre color. I en un temps es podrà comprovar si s’ha fet tard o no. I patinades al marge, no fa falta que vingui Apple. Per començar segur que ens conformaríem amb Tapizados José Carrión e hijos o alguna cosa per l’estil, perquè de Pla B no se’n coneix.
Diuen els analistes que aquest 2012 serà l’any de l’Iran. La república islàmica continua treballant en el seu particular programa nuclear, una cosa que no agrada gens als guardians de l’ordre mundial, que collen de valent allà on dol més, posant setge a les exportacions de petroli del rival. A veure com avança aquest exercici de traspàs, perquè si les teories d’Occident són certes i el maligne es passeja per l’antiga Pèrsia la fi de la nostra existència podria estar més a prop del que ens imaginem. Vaja, que la pau es preservarà si el copyright de la bomba atòmica és propietat de qui l’ha feta servir.
Malgrat que l’exòtic i llunyà Iran està a punt d’endur-se el títol de malvat de l’any no és l’únic. N’hi ha pertot, més o menys propers i incòmodes. No m’agrada gens que el món exigeixi tenir enemics, que és el que sembla, i que els fabriquem a diari durant la nostra existència. El company de feina, el president de l’escala, l’entrenador de futbol del fill, l’euríbor, els funcionaris, el Madrid, el Barça… És com si aquesta voluntat d’anar en contra faci l’ésser més fort, doni sentit a les coses. Se’n pot dir competició, se’n pot dir competència, però moltes vegades és insana, i s’assumeix sense remordiment. Qui sap si fins i tot qui es pensa que no té a qui desafiar té moltes possibilitats d’equivocar-se de camí i convertir-se ell mateix en el seu pitjor aliat. Sembla que és com funciona la història, cada vegada més, però encara vull pensar que en això de buscar-se enemics n’hi ha molts de mandrosos, que només i per obligació practiquen l’autodefensa. I que així no els va malament.
Andorrà o resident? Pregunta de resposta inequívoca que en molts contextos fa la diferència per aquestes contrades i que fixa dues categories també amb selecció pròpia. Hi ha qui distingeix els nacionals: pota negra, de primera generació, de bragueta o naturalitzats per una paciència que ara és de vint anys. I els estrangers també es classifiquen: temporers, temporals o els que estan a punt de vèncer la paciència per passar-se a l’altra banda o resistir-se a la temptació tricolor.
Per descomptat totes aquestes condicions poden quedar corregides a l’alça o a la baixa per factors com l’idioma o el nombre de bitllets que es porten a les butxaques. Aquest últim hi té quelcom a dir en el cas de les residències passives, una tipologia més que acaba de retocar l’executiu. La figura no l’ha patentada Andorra, però sembla que a poc a poc la va perfeccionant. Ara hi haurà tres tipus de passius que hauran d’invertir diners per estar-se a les Valls però reben una rebaixa considerable els dies d’estada obligada. Tal com es venen segons quines històries sembla que les muntanyes tiren molt i la qüestió fiscal poca cosa hi té a veure. Que han de venir jubilats joiosos, esportistes encisats per la neu i professionals talentosos àvids de qualitat de vida. No fan nosa i a més fan una aportació en metàl·lic. Són una peculiar manera de generar riquesa que s’adapta molt bé a la idiosincràsia local. Esperem que al Govern li quedin idees més brillants perquè no fa pinta que la mesura hagi de recuperar gran cosa. Això sí, potser no cal fer-hi escarafalls si els altres podem anar residint.
