La setmana en què el pressupost definitivament ha passat a millor vida i Cavaco Silva ha posat Andorra al mapa de molts dels portuguesos que no viuen al Principat, una enquesta hi ha competit en protagonisme. Espero que el meu nivell de sagacitat periodística m’hagi deslliurat d’influències i manipulacions per poder extraure la veritat de l’estudi d’opinió política del CRES. Per deduir que si estar informat té molt a veure amb estar interessat en el moll de l’os ja hi arribem en la primera resposta. Un 70% dels enquestats diuen més o menys que els importa un rave què fan els vint-i-vuit de Casa de la Vall. Però l’ampli passotisme no és nou, i fins i tot sembla lògic tenint en compte que en el sondeig participen, a parts iguals, els que poden deixar caure les paperetes a l’urna i els que s’ho miren des de fora; o des de sota. I amb tanta dissidència i tant no sap, no contesta, que Bartumeu tregui un 6 i Nomen suspengui, que si el pacte d’Estat o eleccions anticipades, pesa poc. I interessa menys, malgrat les portades i els minuts informatius.
I a mi, els vint anys de rigor fins a poder gaudir del porta a porta em segueixen semblant un obstacle, i no veig suficient determinació per treure altura al mur tot i les declaracions d’intencions. El cap de Govern insistia fa poc que era partidari de rebaixar-ho als quinze anys per després deixar-ho en deu, fins i tot més avall. Per descomptat, no és garantia de resoldre la constant desafecció, ni l’únic motiu que l’ha provocada, però afegiria justícia social. A més, la nacionalitat no depèn del pressupost, però si a la llarga ajudés a desfer empats a catorze ja seria massa.
De tota l’estadística que oferia l’últim estudi sobre l’ús del català em quedo amb una dada: que més de la meitat de les persones enquestades pensin que per trobar feina per aquestes valls no és necessari conèixer l’idioma. Cal esperar que aquesta mateixa gent també tingui clar que per augmentar les possibilitats de tenir millor feina el català sí que és bo. De qui no l’ha mamat a casa o a l’escola, com passa amb qualsevol altra llengua, no es pot esperar que es desperti un dia i de cop i volta deixi anar un “vatua l’olla!” amb accent de Juberri. Potser acabarà dient-ho als amics o als companys de la feina si realment ha convertit aquesta llengua en una eina valuosa per als seus interessos personals. I més difícil encara és que ho faci en un territori de dimensions reduïdes, on vénen a treballar milers de persones que no parlen català, que visiten milers de turistes de moltes nacionalitats i on sense necessitat de parabòlica hi ha la possibilitat de consumir un bon grapat de canals de televisió o escoltar emissores de ràdio de banda i banda. Així que no tocaria capficar-se en qui no té cap tipus d’inquietud per saber més, o en qui té clar que ha vingut de pas i que en un parell d’anys tornarà a casa. I a qui creu que el català pot obrir-li portes, o qui no ha posat data de caducitat a la seva estada, és a qui toca donar referències, eines i, sobretot, futur. Perquè m’agradaria pensar que en aquest mesclum de microsocietat en la qual visc, de nacionals i residents de curta i llarga durada, el català pot ser un molt bon principi però no necessàriament ha de ser també el final.
Vaig descobrir Facebook més tard que molta gent, crec que era pels volts del Nadal del 2008. Hi convisc, però passada la bogeria inicial, inevitable quan et trobes un invent de tal dimensió, les meves entrades a la xarxa social s’han anat espaiant cada vegada més, al mateix temps que ho feia l’admissió de nous amics.
La majoria del que circula pel carallibre –la catalanització és original– em sembla façana, aparença. I a la vegada que admeto que les relacions socials no són el meu fort, em supera que s’hagi institucionalitzat que si no tens un perfil allà t’has quedat en fora de joc, o que aplegar 450 col·legues significa que ets la repera, un projecte de figura mediàtica. I si retrobar-te amb l’amic que va marxar del poble vint anys enrere fa gràcia, no entenc de què serveix estar en contacte amb els companys de feina que et creues cada dia. Què els has de dir de nou?
Segurament sóc un dels usuaris menys productius del planeta, però reconec, en la línia hipòcrita que m’inspira bona part del que veig al carallibre, que no em dono de baixa perquè de tant en tant m’agrada tafanejar què diu aquest o quina foto ha penjat aquell. D’aquesta eufemística curiositat em sembla que no se’n pot desempallegar gairebé ningú. Fins i tot els que operen al marge de la llei, com el pres fugat que es burlava de la justícia britànica a través del seu perfil o els etarres que han acabat facilitant la seva pròpia detenció penjant fotografies a la xarxa. Quan es creï, m’afegiré al grup Els mossos donen les gràcies a tots els delinqüents que ens ajuden a augmentar la nostra eficiència.
Els de la canallesca sabem millor que ningú que en aquest món tot caduca, sovint ben ràpid. I que un cop a Haití s’han acabat els morts, els rescats miraculosos després de supervivències heroiques, els rostres desesperats i famolencs o les escenes de pillatge, arriba l’hora que a poc a poc l’illa vagi desapareixent de les portades dels diaris i difuminant-se enmig de l’escaleta dels telenotícies. Però poc es pot retreure als mitjans en aquests casos. Exerceixen, entre moltes altres empreses, la tasca que els ha encomanat un món globalitzat –en part– consumidor de tot tipus d’impulsos, i estan abocats a fer conviure les travesses sobre la defensa del Barça al Calderón amb drames d’una dimensió inhumana com aquest. S’ha complert un mes de la catàstrofe, i no crec ser l’únic que té la sensació que després del xoc inicial arriba la part més complicada.
Per això cal agrair doblement la feina de les persones amb la capacitat i la voluntat d’ajudar sobre el terreny que el desastre deixi de ser-ho, i que mentre això s’intenta facin l’esforç per mantenir-lo present en el cap de quants més millor. Tan bon punt aterrar a casa el cooperant Marc Maestre va explicar la seva experiència, posant un gra de sorra més perquè no s’oblidin les misèries d’un territori desgraciat.
Però els designis de la voluntat divina ja han passat de moda, i tot i ser un país víctima dels fenòmens naturals, presoner de l’acció d’una vil oligarquia o mutilat per l’analfabetisme, tant de bo que sempre hi hagi qui ens recordi que un futur millor és possible. Aquesta vegada per a Haití.