David Domingo

“Si t’acabes la sopa et posaré un capítol del Pocoyó, d’acord?”“Què et sembla si avui mirem el futbol i demà posem una pel·li?” “Si m’ajudes a enllestir aquest informe de­mà et dono un cop de mà amb l’inventari; necessito sortir més aviat.” “Aquesta copa la pago jo, pe­rò la setmana que ve anem a un altre local, d’acord company?” Pactes diaris. Enteses amb data de caducitat en què l’estira-i-ar­ronsa pot durar un minut i en què a totes les parts els toca cedir. Unes renúncies, també cal dir-ho, que no exigeixen grans sacrificis.
Res a veure amb un pacte polític, d’Estat, de legislatura, com el que a­­quests dies centra la cosa pública. És un afer molt més seriós, poca broma. Ens hi va el futur, diuen els entesos. Res a veure si els mecanismes per aconseguir-lo no acabessin sent igual de senzills. Que cada part es deixi plomes pel camí per arribar a una part dels objectius. Partint d’aquesta bàsica base, la classe política hauria de demostrar les seves capacitats per trobar la convergència i treure el país del cul-de-sac que ells mateixos reconeixen; o de demostrar les incapacitats per saber donar i obtenir, i que el sistema resolgui amb les eleccions anticipades. Però sigui una cosa o una altra, que es faci de pressa, si us plau. Ja és l’hora de liquidar el tema, perquè després de cinc mesos d’aquest nou panorama al Govern i al Consell, tanta intriga de palau, declaracions estratègiques i tant marejar la perdiu ja comencen a cansar. I si acaba arribant el pacte, ja he pactat amb mi mateix que no pronunciaré més el nom de la classe política en va, almenys fins que no la tornin a embolicar.

Un amic a qui li agrada exercir de polemista va obrir el debat ahir sobre els motius de l’èxit de Manel, aquest pintoresc grup que dijous va actuar al Principat i al qual ja se li ha penjat l’etiqueta d’última revelació del panorama musical català. La polèmica girava al voltant de si generen expectació fruit d’una moda passatgera o si realment són un grup de qualitat i amb futur. El debat podria allargar-se tot el temps del món, però una cosa és clara, Manel i el seu èxit són un fet. Com la Fira d’Andorra la Vella.
Si anar a la fira, exposar i exposar-se, es fa per plaer o per una mena d’obligació no escrita seria un debat –poc substancial com el de Manel– que podria allargar-se tot el temps del món. Però una cosa és clara, és un fet que tothom, o gairebé tothom, acaba passant-hi. El que va amb vestit i corbata i el que alinea maons a l’obra. Cada any des que sóc a les Valls, quan volto badoc amunt i avall pel recinte del Parc Central, observant els estands, què hi ha i qui hi ha, arriba aquell succedani del déjà-vu, i la sensació d’estar repetint un ritual avorrit que l’any següent seré capaç d’evitar. Però la dita resa que l’home és un animal fet de costums i potser és millor concloure que dedicar un matí o una tarda de l’any a fomentar l’Andorra més costumista fins i tot pot arribar a ser terapèutic. Unes quantes converses de compromís, un cop d’ull als últims models de quatre rodes i l’adquisició d’unes peces d’aquell jalo que fa pujar el colesterol poden arrodonir la jornada. I també adonar-se que en uns dies trobar un lloc per aparcar al centre ja no serà missió impossible.