Qui no ha conviscut amb el company que a la que bades et gorreja un cafè, que s’escaqueja quan toca treballar colze a colze, o que desapareix ràpidament si arriba aquella esbroncada inevitable. A qualsevol colla adolescent que es preuï sempre hi ha un galtes, amb un do per aprofitar-se dels altres. Passen els anys i el galtes creix, i o bé segueix amb els seus hàbits o es reforma. Però ara hem descobert un galtes amb majúscules, que ha engrandit les malifetes tenint tothom enganyat i acumulant prestigi fins que ha estat descobert. Es català i es diu Fèlix Millet.
Passada l’allau informativa de l’escàndol del Palau, TV3 va recuperar l’afer diumenge en un reportatge tragicòmic. Amb les imatges d’arxiu i testimonis es mostrava situacions delirants al voltant de Millet. Com la del germà, a qui no va parar de rajar tot dient que ja a l’escola en Fèlix ensarronava el personal, o com s’esglaiava en veure’l encadenar condecoracions. O la de l’advocat al·legant que Millet no ha matat ningú, i que ha assumit el forat –li imputen 23 milions però en reconeix 3–. El document fins i tot recordava que Millet va usar diners del Palau per costejar la boda de la filla i va tenir els nassos de fer pagar mitja factura al sogre. I enmig d’aquella absurditat apareixien imatges d’ell, sortint dels jutjats o passejant pel carrer amb un mig somriure, enfotent-se del mort i de qui el vetlla. Amb aquest posat Millet podria semblar un galtes simpàtic si no fos perquè a banda de persones amb possibles s’ha aprofitat també de subvencions públiques. Pensar en això, i més en els temps que corren, li treu tota la gràcia.
La crisi està pertot arreu. Tan interioritzada la tenim que fins i tot ens hauríem de començar a preguntar quina relació s’ha d’establir amb el polèmic gol amb la mà d’Henry, dimecres amb França. Bestieses al marge, sí que hem d’acceptar amb benevolença que, juntament amb els capricis del calendari, hagi estat la causant que el partit que des de l’oposició proclamava un Primer de Maig festiu un cop ha ocupat la part central del Consell General s’hagi decidit per practicar una variant de coitus interruptus de la qual no té la patent. Però la jugada ens ha deixat clar que la crisi no és només una qüestió que afecti la butxaca, també exerceix la seva influència en el terreny de la coherència i el compromís.
Ara, que de l’1 de Maig se’n poden fer moltes lectures, i segur que hi ha més arguments per entendre qualsevol tipus de decisió: al cap i a la fi només és una data, una jornada de contingut simbòlic; hi ha molts països on no és festiu, i Andorra, terra treballadora i de treballadors, no hi pot haver res millor que celebrar aquest dia predicant amb l’exemple; què farien la resta d’assalariats una tarda de dissabte amb els centres comercials i les botigues tancats si no avorrir-se a casa?; durant tots aquests anys de manifestacions que reclamaven jornada festiva només hi han anat els que les organitzen amb la família. Ah, i també algun que altre polític que passava per allà; quants dels que estaran despatxant aquell dia podran votar en les properes eleccions?
Definitivament el meu cap també està patint els efectes de la crisi.
Amb bona part del cap cobert per una malla clínica, la cara botida, les bosses dels ulls tacades d’un color morat tirant cap a negre i amb un vermell intens a l’interior de l’esfera esquerra, Fernando António no era capaç de negar-s’hi, i atenia dimecres la televisió catalana a l’aeroport, poc abans de marxar cap a casa, on intentarà recuperar-se i girar full de tot el que li va succeir dissabte. Aquest home amb aspecte de bon jan, una de les onze víctimes de l’accident dels Dos Valires, ha estat per mi el primer rostre d’una tragèdia transcorreguda entre ferralla, fred, consternació i mort. A través del televisor, la seva expressió era inevitablement brusca per les ferides de la caiguda, però veure’l i escoltar-lo em va produir una sensació reparadora. Era com un flaix d’esperança després del paisatge desolador que la realitat ha dibuixat sense remei aquests dies, en els diaris i en les televisions, i amb el qual ens ha tocat conviure. I darrere la seva cara me n’he imaginat moltes altres d’anònimes que han envoltat i a les quals ha envoltat l’accident. Les dels bombers, del personal sanitari, de tots els professionals que hi han intervingut; i també les dels familiars i dels companys dels malaurats protagonistes; o les dels ciutadans que han traslladat el condol amb un minut de silenci o per missatges a Internet.
M’agradaria veure de nou Fernando António, pel forat del pany d’una porta, amb la família, recuperat, somrient. Ni ell ni ningú no esborrarà res, però sí que alimentarà l’esperança d’allò impossible. Que desgràcies com aquesta no succeeixin mai més.
No és el millor moment per defensar privilegis. S’ha demostrat a baix, amb el gairebé unànim rebuig que ha provocat la queixa dels clubs de futbol per l’augment de la tributació que s’haurà d’aplicar als professionals estrangers que cobren més de 600.000 euros. És a dir, els futbolistes, jugadors de bàsquet, algun que altre esportista més i imagino que comptades figures de l’empresa privada. Del 24 per cent passaran al 43, una bona apujada. Diuen els clubs que seran menys competitius i que les seves finances se’n ressentiran. L’amenaça d’aturar la lliga no ha tingut l’efecte desitjat; hi ha qui els anima a la vaga, ara i sempre, i així no haver de suportar durant un temps la invasió mediàtica dels caps de setmana; i també n’hi ha molts dels que gaudeixen del futbol que estan per engegar-los a pastar fang: als directius i als jugadors dels 600.000 i més. Ells viuen en un altre món, amb engúnies ben diferents a les de la resta dels mortals, preocupats ara per no perdre la feina, trobar-ne, o comprovar que a l’hora de signar la hipoteca el banc no et va timar amb un terra del 4 i un sostre del 15.
Per aquestes valls també hi ha privilegis, diferents dels de les estrelles de primera divisió, que toquen a la fi. D’aquí a poc s’haurà de pagar una mica més per anar a suar a la classe d’spinning o fer la baixadeta dels caps de setmana per la pista de l’Esquirol; ja ha apujat la cotització a la CASS i els nous impostos treuen el cap. Petits i grans sacrificis, segons com es miri i qui ho miri, per evitar la desfeta. Sembla que tothom hi està d’acord. La Champions queda lluny, ara toca mantenir la categoria.
