Menys privilegiats
No és el millor moment per defensar privilegis. S’ha demostrat a baix, amb el gairebé unànim rebuig que ha provocat la queixa dels clubs de futbol per l’augment de la tributació que s’haurà d’aplicar als professionals estrangers que cobren més de 600.000 euros. És a dir, els futbolistes, jugadors de bàsquet, algun que altre esportista més i imagino que comptades figures de l’empresa privada. Del 24 per cent passaran al 43, una bona apujada. Diuen els clubs que seran menys competitius i que les seves finances se’n ressentiran. L’amenaça d’aturar la lliga no ha tingut l’efecte desitjat; hi ha qui els anima a la vaga, ara i sempre, i així no haver de suportar durant un temps la invasió mediàtica dels caps de setmana; i també n’hi ha molts dels que gaudeixen del futbol que estan per engegar-los a pastar fang: als directius i als jugadors dels 600.000 i més. Ells viuen en un altre món, amb engúnies ben diferents a les de la resta dels mortals, preocupats ara per no perdre la feina, trobar-ne, o comprovar que a l’hora de signar la hipoteca el banc no et va timar amb un terra del 4 i un sostre del 15.
Per aquestes valls també hi ha privilegis, diferents dels de les estrelles de primera divisió, que toquen a la fi. D’aquí a poc s’haurà de pagar una mica més per anar a suar a la classe d’spinning o fer la baixadeta dels caps de setmana per la pista de l’Esquirol; ja ha apujat la cotització a la CASS i els nous impostos treuen el cap. Petits i grans sacrificis, segons com es miri i qui ho miri, per evitar la desfeta. Sembla que tothom hi està d’acord. La Champions queda lluny, ara toca mantenir la categoria.
