“Scolimbrut, cocoliso de sorrens”, li deia amb elocuència i afecte mentre el feia giravoltar entre les cames. El menut reia feliç escoltant aquelles paraules que volien dir t’estimo, sense cap més preocupació que tornar a repetir la mateixa tombarella amb aquell gegant de mans endurides que l’agafava ferm. Més tard els salts i els equilibris es convertirien en consells de primers auxilis al carrer, als quals el xicot, a qui començava a sortir bigoti, atenia poc, preocupat com estava a veure el futbol i escoltar el darrer èxit d’aquell grup que tant molava. El gegant era ara menys alt i sabia ben poc. Però temps després el noi es quedava sense respostes quan l’home li confessava algun dels seus neguits més personals, i va adonar-se que ell tampoc no sabia res. De cop i volta la realitat se’ls va apropar amb mala cara, i es va adonar que aquell gegant empetitit marxaria. Tots es van resistir a acceptar-ho, però el dia va arribar.
Ara, quan ja fa temps que no hi és, és quan més l’enyora i quan més li agradaria que fos al seu costat. Tant hi fa si en format gegantí o reduït perquè hi seria amb un cor immens, el d’una bona persona. Ell i tots els altres que han marxat han estat bons referents. I de tant en tant els torna a sentir ben de prop. Ho fa en recordar el gust del cotó de sucre enganxat al paladar sortint del parc d’atraccions; o el so de la peça de sarsuela interpretada entre somriures d’una sobretaula familiar; o l’olor de mantega del dilluns de Pasqua; o el tacte reparador del massatge a la panxolina després d’un excés de golafreria. Això, i tot el que li van mostrar, no desapareixerà mai.
ILP (iniciativa legislativa popular). Aquesta figura, que se sustenta en la recollida de signatures de la ciutadania, és la que ha propiciat un encès debat sobre la prohibició o no de les corrides de toros a Catalunya. El Parlament català la va acceptar ahir i per tant es tractarà a la cambra. Al marge del fet taurí, que definitivament em sembla anacrònic i sobrer, crida l’atenció que una plataforma hagi reunit 180.000 adhesions, amb nom, cognoms i DNI, i hagi aconseguit que l’afer traspassi el carrer i s’endinsi als passadissos de la política catalana, obligant els senyors diputats a mullar-se. Només en feien falta 50.000 perquè això succeís, però s’han superat les expectatives, legitimant el debat sigui quin sigui el resultat final.
A les Valls també existeixen les ILP, i caldrien unes 2.000 signatures dels que voten per colar-les al Consell General. I ara que el bloqueig amenaça el país des del Runer fins al Baladrà, que la humilitat no és precisament el que impera en l’esperit de la classe política i que quan obren la boca Bartumeu, Gabriel i Nomen només es dediquen pestes l’un a l’altre, no estaria gens malament engegar una ILP a l’andorrana, que convidés a retirar-se a casa seva els líders de tots els grups, inclòs el del Govern, si en un termini determinat de temps el pressupost no tira endavant. És cert que la idea, a banda de freak, té poc futur perquè els mateixos consellers són els que decideixen, però si es permet el vot secret com han fet el PSC i CiU, potser hi hauria sorpreses. Així com a mínim la tragèdia –més que comèdia– canviaria d’interlocutors.
Fa uns anys, per terres molt més planes que aquestes, Ronald McDonald, el pallasso de les hamburgueses, va ser segrestat. L’autoria del delicte no va ser de la branca vallesana d’al-Qaida, sinó de l’Escamot de la Mongeta del Ganxet. Els membres d’aquest perillós grup van aparèixer immortalitzats en un diari comarcal, al bosc i amb el rostre cobert. Al costat l’ostatge, una figura a mida humana de l’amic dels nens. Era la prova de vida, i en Ronald semblava ben tractat perquè no havia perdut el somriure. L’objectiu: reivindicar el producte autòcton i la cuina amb fonaments davant de la invasió ianqui i el menjar ràpid. No sé com va acabar la història i desconec si el ninot va recuperar la llibertat però pel modus operandi i l’entitat de la víctima diria que l’escamot no ha vingut al Pirineu a fer el mateix amb el jesuset de pessebre de Canillo.
Segur que els investigadors de la policia fan tot el possible per desencallar el cas que ha sacsejat el Principat i ja ha posat diversos supòsits sobre la taula. Jo m’inclinaria més per la teoria d’una nit d’excés etílic que no pels rituals d’una secta satànica. Sigui com sigui, el catxondo que va entrar a l’establia podria haver tancat la història amb un final més elegant, per exemple recol·locant el minyó enfundat amb una samarreta de Messi, i no llençant-lo a les escombraries tot esberlat. Esperem que el succés no es posi de moda i aquest cap de setmana li toqui al caganer. Perquè amb els 100.000 euros que ha valgut el pessebre la caixa comunal no deu estar per pagar rescats, guardaespatlles o operacions de cirurgia estètica.
Bona pensada la dels responsables del programa Cuida’m de l’hospital català de Sant Joan de Déu, que han obert una botiga a Barcelona en què es venen petons i abraçades. Tot dins de capses de cartró, evidentment buides, i amb finalitats solidàries. L’objectiu és recaptar fons per a les intervencions quirúrgiques a nens de països del Tercer Món.
Si no fos per la causa solidària les capsetes serien una broma, perquè quan s’ha de pagar per petons aquests no són de veritat. Però ara que els lots i els sopars de Nadal van a la baixa i una miqueta més del sou se’n va a la CASS, per cinc euros es pot donar afecte i arreglar petits conflictes. M’imagino les capsetes exercint d’eina diplomàtica entre uns polítics que, sempre formals, es podrien apropar a l’adversari amb bons desitjos. Ara, que són tan pragmàtics i pràctics que segur que hi inclourien quelcom més al recipient. Nomen li podria enviar 1.039 carícies al ministre López per destensar la relació, i a dins posar-hi una còpia del pressupost amb un “ja ho veurem”. Gabriel potser li regalaria al cap de Govern deu unitats de petonets, amb un paquet de sucre a l’interior i la llegenda “Per un Nadal ben dolç.” I Bartumeu? Doncs podria deixar els col·legues de professió i fer més d’una caixeta, amb un quilet d’estimades, als responsables de les associacions de comerciants, que ara estan molt enfadats. I hi inclouria una nota: “Que passis un bon diumenge.”
Tot això és impossible, perquè al Consell, poc humor i menys amor. I si sorgeixen bones idees que millorin el panorama ja ens donaríem per satisfets.
