Les bones persones
“Scolimbrut, cocoliso de sorrens”, li deia amb elocuència i afecte mentre el feia giravoltar entre les cames. El menut reia feliç escoltant aquelles paraules que volien dir t’estimo, sense cap més preocupació que tornar a repetir la mateixa tombarella amb aquell gegant de mans endurides que l’agafava ferm. Més tard els salts i els equilibris es convertirien en consells de primers auxilis al carrer, als quals el xicot, a qui començava a sortir bigoti, atenia poc, preocupat com estava a veure el futbol i escoltar el darrer èxit d’aquell grup que tant molava. El gegant era ara menys alt i sabia ben poc. Però temps després el noi es quedava sense respostes quan l’home li confessava algun dels seus neguits més personals, i va adonar-se que ell tampoc no sabia res. De cop i volta la realitat se’ls va apropar amb mala cara, i es va adonar que aquell gegant empetitit marxaria. Tots es van resistir a acceptar-ho, però el dia va arribar.
Ara, quan ja fa temps que no hi és, és quan més l’enyora i quan més li agradaria que fos al seu costat. Tant hi fa si en format gegantí o reduït perquè hi seria amb un cor immens, el d’una bona persona. Ell i tots els altres que han marxat han estat bons referents. I de tant en tant els torna a sentir ben de prop. Ho fa en recordar el gust del cotó de sucre enganxat al paladar sortint del parc d’atraccions; o el so de la peça de sarsuela interpretada entre somriures d’una sobretaula familiar; o l’olor de mantega del dilluns de Pasqua; o el tacte reparador del massatge a la panxolina després d’un excés de golafreria. Això, i tot el que li van mostrar, no desapareixerà mai.
