Estic segur que el president dels empresaris espanyols se sentiria còmode a les Valls. Assegura que la patronal no ha demanat l’acomiadament lliure, però n’hi ha que hi han vist més que un flirteig en les seves renovadores propostes; diu que està completament d’acord a allargar l’edat de jubilació dos anys, una mesura en què Andorra, per un cop i per desgràcia, ha avançat Espanya fixant el límit dels 72 anys plantejat a la reforma de la CASS, i exposa que no pensa dimitir del càrrec de president de la CEOE mentre tingui el suport dels companys del ram. Dimitir, retirar-se, tancar la paradeta: sí, aquesta acció tabú del Runer cap amunt i del Baladrà cap avall, per molt malament que es facin les coses i per molt que t’ho reclamin.
Gerardo Díaz Ferrán sembla que no és capaç d’entendre que si un no sap portar bé casa seva no hauria d’assumir la presidència de la comunitat de veïns, i que si no ha pogut mantenir viva la companyia aèria Air Comet, ha deixat milers de viatgers a terra i uns quants treballadors pendents de cobrament, ha perdut la legitimitat per negociar en nom de qui sigui i amb qui sigui una sortida a la crisi econòmica. Que la vergonya existeix i que no li fa cap favor a ningú, ni tan sols a la seva persona, presumint de les moltes empreses que té i que com passa amb la loteria amb els avions no li ha tocat ni la devolució. Esperem que com a mínim l’incomodi sentir la pressió d’uns quants damnificats escridassant-lo a la sortida de reunions i conferències. Si hagués viscut aquí potser ni hauria hagut de suportar-ho.
Estem cansats de topar-nos amb rànquings i estadístiques d’allò més intranscendent i absurd. Potser dels números s’abusa, sovint poden atabalar, i fins i tot distorsionar, però al Cèsar el que és del Cèsar. L’Observatori, l’estudi que periòdicament elabora el Centre de Recerca Sociològica, em sembla un petit tresor que cal conservar i potenciar. D’allà es treuen conclusions en percentatges, però basades en preguntes, i conseqüentment en respostes. En opinions. És cert que a dia d’avui no fa falta ser gaire viu per adonar-se que l’economia preocupa, i molt, al carrer, i que trobar feina, o conservar-la, s’ha convertit en prioritat o maldecap per a la majoria dels mortals d’aquestes i altres valls del món occidental, que s’obliden de les cues a la carretera si tenen problemes per comprar-se un cotxe. Però quan els tants per cent es mostren negre sobre blanc apareix la transcendència i una dimensió aproximada a l’estat real de la qüestió. M’agradaria pensar que aquests números que exerceixen de termòmetre social també acaben pressionant aquells als quals els andorrans han atorgat la responsabilitat i el deure d’intentar millorar el panorama amb la seva acció.
Ara, que en virtut dels resultats de l’últim estudi m’imagino que els homenets que et truquen a casa i t’aclaparen a preguntes en nom del CRES no hauran tingut l’honor de trobar-se’ls d’interlocutors, perquè a ells per la feina, de moment i fins que arribi el proper toc de cornetí electoral, no els caldrà patir. Però al Consell la feina se’ls està acumulant. I això ho pateix la resta.
Un amic, barceloní de pro, ell, em diu aquests dies que encara està paint la candidatura de la Ciutat Comtal als Jocs d’hivern del 2022. I és ben cert que l’anunci de l’alcalde Hereu aquesta setmana requereix afrontar una digestió ben pesada. Com a mínim a un servidor li passa que la llaminadura olímpica se li repeteix en excés dar-rerament, primer amb l’aspiració fallida de Madrid i ara amb la reblada de clau d’un polític a qui sembla que les enquestes en contra li demanaven marxa. I sense poder evitar-ho rememores antigues pàgines de premsa, vells minuts de ràdio i tertúlies amb els col·legues sobre allò que un dia també va voler fer Andorra. I ni tan sols la nostàlgia canvia la percepció d’aquell fiasco.
No es pot subestimar el poder de Barcelona, i el concepte dels Jocs Olímpics sembla associat per naturalesa a termes positius, amb la qual cosa els crítics a la causa estaran destinats a ser personatges indesitjables, antisistema i candidats a l’extinció. Per això parlaré en positiu: me n’alegro que aquesta vegada, com a mínim de moment i que se sàpiga, per aquestes Valls no s’hagi mogut ni una pestanya per intentar ser convidat a al ball; que hagi estat Hereu i no Rosa Ferrer qui s’hagi llençat a la piscina, i que a la Cerdanya o la Vall d’Aran i no a Xixerella pensin en la possibilitat de tenir un espectacular trampolí olímpic per d’aquí a dotze anys.
Potser, fins i tot segons com es miri, 200 quilòmetres i uns quants revolts són suportables, i Barcelona i el Pirineu no són tan distants. Això sí, Los Manolos amb bufanda no m’acaben de fer el pes.
Ni de bon tros haurà aconseguit la presència a l’Espanya mediàtica que han tingut darrerament l’Esteban (la de les campanades de Cap d’Any i el nas nou), o l’Arturo (el del pito duro de GH11). Amb tot, Juan López de Uralde, director de Greenpeace al sud d’aquestes valls, pot estar satisfet de la seva acció a la cimera del clima de Copenhaguen. Juntament amb una companya noruega va colar-se al sopar de gala que oferia la reina i va fer passar per uns segons un missatge de protesta per les polítiques mediambientals. Ell i els altres tres activistes detinguts, però, han pagat a preu d’or el minut de glòria. No es van resistir en ser arrestats, no van actuar amb violència, però han sortit aquesta setmana en llibertat després de 21 dies a la presó. I per descomptat amb càrrecs. Ha estat la cirereta de les autoritats daneses, que van ordenar detencions indiscriminades i preventives al carrer entossudides a tallar d’arrel qualsevol protesta de la societat civil prop dels caps d’Estat de mig món.
Faltava poc per al final de la gran reunió i la pancarta que López de Uralde va poder desplegar en aquell hall més que premonitòria era conseqüent amb els esdeveniments. “Els polítics parlen, els líders actuen”, deia el missatge subscrit per l’ONG. I la cimera va acabar com va començar, com Copenhaguen es va mostrar al món aquells dies: confusa, grisa i decebedora. Segur que si hagués calgut López de Uralde s’hauria estat un mes més entre barrots a canvi d’un acord dels que fan història. Però les coses no funcionen així en temps de vergonya i canvi climàtic.
