Pirineu barceloní
Un amic, barceloní de pro, ell, em diu aquests dies que encara està paint la candidatura de la Ciutat Comtal als Jocs d’hivern del 2022. I és ben cert que l’anunci de l’alcalde Hereu aquesta setmana requereix afrontar una digestió ben pesada. Com a mínim a un servidor li passa que la llaminadura olímpica se li repeteix en excés dar-rerament, primer amb l’aspiració fallida de Madrid i ara amb la reblada de clau d’un polític a qui sembla que les enquestes en contra li demanaven marxa. I sense poder evitar-ho rememores antigues pàgines de premsa, vells minuts de ràdio i tertúlies amb els col·legues sobre allò que un dia també va voler fer Andorra. I ni tan sols la nostàlgia canvia la percepció d’aquell fiasco.
No es pot subestimar el poder de Barcelona, i el concepte dels Jocs Olímpics sembla associat per naturalesa a termes positius, amb la qual cosa els crítics a la causa estaran destinats a ser personatges indesitjables, antisistema i candidats a l’extinció. Per això parlaré en positiu: me n’alegro que aquesta vegada, com a mínim de moment i que se sàpiga, per aquestes Valls no s’hagi mogut ni una pestanya per intentar ser convidat a al ball; que hagi estat Hereu i no Rosa Ferrer qui s’hagi llençat a la piscina, i que a la Cerdanya o la Vall d’Aran i no a Xixerella pensin en la possibilitat de tenir un espectacular trampolí olímpic per d’aquí a dotze anys.
Potser, fins i tot segons com es miri, 200 quilòmetres i uns quants revolts són suportables, i Barcelona i el Pirineu no són tan distants. Això sí, Los Manolos amb bufanda no m’acaben de fer el pes.
