Vergonya
Estic segur que el president dels empresaris espanyols se sentiria còmode a les Valls. Assegura que la patronal no ha demanat l’acomiadament lliure, però n’hi ha que hi han vist més que un flirteig en les seves renovadores propostes; diu que està completament d’acord a allargar l’edat de jubilació dos anys, una mesura en què Andorra, per un cop i per desgràcia, ha avançat Espanya fixant el límit dels 72 anys plantejat a la reforma de la CASS, i exposa que no pensa dimitir del càrrec de president de la CEOE mentre tingui el suport dels companys del ram. Dimitir, retirar-se, tancar la paradeta: sí, aquesta acció tabú del Runer cap amunt i del Baladrà cap avall, per molt malament que es facin les coses i per molt que t’ho reclamin.
Gerardo Díaz Ferrán sembla que no és capaç d’entendre que si un no sap portar bé casa seva no hauria d’assumir la presidència de la comunitat de veïns, i que si no ha pogut mantenir viva la companyia aèria Air Comet, ha deixat milers de viatgers a terra i uns quants treballadors pendents de cobrament, ha perdut la legitimitat per negociar en nom de qui sigui i amb qui sigui una sortida a la crisi econòmica. Que la vergonya existeix i que no li fa cap favor a ningú, ni tan sols a la seva persona, presumint de les moltes empreses que té i que com passa amb la loteria amb els avions no li ha tocat ni la devolució. Esperem que com a mínim l’incomodi sentir la pressió d’uns quants damnificats escridassant-lo a la sortida de reunions i conferències. Si hagués viscut aquí potser ni hauria hagut de suportar-ho.
