Zona vermella
Aquesta setmana el comú de la meva parròquia m’havia donat un motiu de pes per afegir-me decididament a la lluita contra el canvi climàtic. Els nous números dels parquímetres m’havien fet plantejar la possibilitat d’enviar el cotxe a mar i comprar-me una d’aquestes bicis plegables tan guais que es porten ara a les grans ciutats per estalviar temps i diners en l’art de l’aparcament. Afortunadament, s’hauria de dir així, encara serà possible pol·luir una miqueta més i estacionar a la via pública sense haver d’empenyorar un ro-nyó. La zona blava només va ser zona vermella uns dies a causa del que des de la casa gran han anomenat una errada de transcripció. El curiós és que ningú, i mira que hi ha gent allà, no devia llegir el text mal copiat. Aprofitant les dates, potser hagués estat millor explicar que es tractava de la innocentada parroquial, perquè al cap i a la fi la ruborització per l’espifiada ja no els la treia ningú.
Però com que no hi ha mal que cent anys duri, ara, mentre s’aclareixen i arreglen un per un els parquímetres, tindrem uns dies de moratòria i amb el cobdiciat espai per estacionar de franc. Anirà bé per recuperar-nos de l’ensurt i pensar que tornaran la bona cal·ligrafia i les interpretacions correctes; i perquè els agents es fixin en les dobles fileres o els vehicles damunt la vorera, no només en qui s’ha passat de l’hora perquè s’ha quedat sense xavalla; fins i tot per fer acte de contricció i decidir-se a pujar més sovint al bus comunal; i per anar a comprar una lupa amb uns bons augments, que qualsevol dia d’aquests ens arriba el rebut del foc i lloc.
