Un mes després
Els de la canallesca sabem millor que ningú que en aquest món tot caduca, sovint ben ràpid. I que un cop a Haití s’han acabat els morts, els rescats miraculosos després de supervivències heroiques, els rostres desesperats i famolencs o les escenes de pillatge, arriba l’hora que a poc a poc l’illa vagi desapareixent de les portades dels diaris i difuminant-se enmig de l’escaleta dels telenotícies. Però poc es pot retreure als mitjans en aquests casos. Exerceixen, entre moltes altres empreses, la tasca que els ha encomanat un món globalitzat –en part– consumidor de tot tipus d’impulsos, i estan abocats a fer conviure les travesses sobre la defensa del Barça al Calderón amb drames d’una dimensió inhumana com aquest. S’ha complert un mes de la catàstrofe, i no crec ser l’únic que té la sensació que després del xoc inicial arriba la part més complicada.
Per això cal agrair doblement la feina de les persones amb la capacitat i la voluntat d’ajudar sobre el terreny que el desastre deixi de ser-ho, i que mentre això s’intenta facin l’esforç per mantenir-lo present en el cap de quants més millor. Tan bon punt aterrar a casa el cooperant Marc Maestre va explicar la seva experiència, posant un gra de sorra més perquè no s’oblidin les misèries d’un territori desgraciat.
Però els designis de la voluntat divina ja han passat de moda, i tot i ser un país víctima dels fenòmens naturals, presoner de l’acció d’una vil oligarquia o mutilat per l’analfabetisme, tant de bo que sempre hi hagi qui ens recordi que un futur millor és possible. Aquesta vegada per a Haití.
