Tots al ‘carallibre’
Vaig descobrir Facebook més tard que molta gent, crec que era pels volts del Nadal del 2008. Hi convisc, però passada la bogeria inicial, inevitable quan et trobes un invent de tal dimensió, les meves entrades a la xarxa social s’han anat espaiant cada vegada més, al mateix temps que ho feia l’admissió de nous amics.
La majoria del que circula pel carallibre –la catalanització és original– em sembla façana, aparença. I a la vegada que admeto que les relacions socials no són el meu fort, em supera que s’hagi institucionalitzat que si no tens un perfil allà t’has quedat en fora de joc, o que aplegar 450 col·legues significa que ets la repera, un projecte de figura mediàtica. I si retrobar-te amb l’amic que va marxar del poble vint anys enrere fa gràcia, no entenc de què serveix estar en contacte amb els companys de feina que et creues cada dia. Què els has de dir de nou?
Segurament sóc un dels usuaris menys productius del planeta, però reconec, en la línia hipòcrita que m’inspira bona part del que veig al carallibre, que no em dono de baixa perquè de tant en tant m’agrada tafanejar què diu aquest o quina foto ha penjat aquell. D’aquesta eufemística curiositat em sembla que no se’n pot desempallegar gairebé ningú. Fins i tot els que operen al marge de la llei, com el pres fugat que es burlava de la justícia britànica a través del seu perfil o els etarres que han acabat facilitant la seva pròpia detenció penjant fotografies a la xarxa. Quan es creï, m’afegiré al grup Els mossos donen les gràcies a tots els delinqüents que ens ajuden a augmentar la nostra eficiència.
