Vatua l’olla!
De tota l’estadística que oferia l’últim estudi sobre l’ús del català em quedo amb una dada: que més de la meitat de les persones enquestades pensin que per trobar feina per aquestes valls no és necessari conèixer l’idioma. Cal esperar que aquesta mateixa gent també tingui clar que per augmentar les possibilitats de tenir millor feina el català sí que és bo. De qui no l’ha mamat a casa o a l’escola, com passa amb qualsevol altra llengua, no es pot esperar que es desperti un dia i de cop i volta deixi anar un “vatua l’olla!” amb accent de Juberri. Potser acabarà dient-ho als amics o als companys de la feina si realment ha convertit aquesta llengua en una eina valuosa per als seus interessos personals. I més difícil encara és que ho faci en un territori de dimensions reduïdes, on vénen a treballar milers de persones que no parlen català, que visiten milers de turistes de moltes nacionalitats i on sense necessitat de parabòlica hi ha la possibilitat de consumir un bon grapat de canals de televisió o escoltar emissores de ràdio de banda i banda. Així que no tocaria capficar-se en qui no té cap tipus d’inquietud per saber més, o en qui té clar que ha vingut de pas i que en un parell d’anys tornarà a casa. I a qui creu que el català pot obrir-li portes, o qui no ha posat data de caducitat a la seva estada, és a qui toca donar referències, eines i, sobretot, futur. Perquè m’agradaria pensar que en aquest mesclum de microsocietat en la qual visc, de nacionals i residents de curta i llarga durada, el català pot ser un molt bon principi però no necessàriament ha de ser també el final.
