El Yes, we can amb què Barack Obama va guanyar les eleccions nord-americanes ja no serà només un eslògan electoral per als Estats Units. La promesa de canvi del primer president negre del país més ric del món ha quedat completament legitimada amb la reforma de la sanitat, una fita que altres presidents van intentar assolir i que sempre es va veure frenada, per lobbies i mentalitats conservadores. D’ara en endavant pot passar que les coses no li vagin bé en política exterior o en la gestió econòmica, que els capricis d’enquestes i escàndols li impedeixin renovar el mandat. Fins i tot que aquesta fita se li giri en contra. Però havent proporcionat un accés a un sistema sanitari excloent a milions de compatriotes sense els diners necessaris ha llençat a les escombraries un greuge etern dels polítics nord-americans amb el seu poble.
I tot això els que hem tingut la sort de créixer sota el paraigua de l’Estat del benestar ens ho hem mirat amb distància. Ens costa entendre perquè en el país més influent del món occidental no és obvi accedir a una medicació o a una operació quirúrgica. Però si això ha passat durant molts anys també es pot pensar que és possible retorcedir, en lloc d’avançar, a Espanya, França, Gran Bretanya, Alema-nya… Andorra? I quan la crisi ofega i les prospeccions de despesa pública qüestionen viabilitats sanitàries o seguretats socials, es troba a faltar obames a l’europea, la majoria de vegades desapareguts entre xerrameca i conflictes d’interessos. Perquè potser toca estrènyer-se el cinturó és el que toca, però no fins ofegar-se.
Ahir, mentre el cap de Govern venia davant la destacada concurrència de la Borsa de Barcelona una Andorra transparent i en la qual es pot confiar, la guàrdia civil informava de quatre noves intervencions de diners a la duana de la Farga de Moles. La crisi colpeja fort, i els viatgers enxampats amb un excés d’equipatge pecuniari en direcció cap a Espanya se succeeixen cada setmana, amb unes actuacions multiplicades per molt respecte de fa un temps. Els que treballen sobre el terreny ho descarten, i el Govern no vol ni sentir-ne a parlar, però encara que sigui una mica també s’haurà de pensar en els efectes dels intercanvis informatius, no? Sigui com sigui, i sense dubtar de la bona feina de la benemérita, segur que si en troben cinc, és que en passen cinquanta. I els caçats no serien precisament els més espavilats; o els més informats. Com s’explica, sinó, que a alguns els enganxin amb 10.000 euros i escaig? O bé que arribin a la duana al volant d’uns avui dia sospitosos cotxes d’alta gamma? Un Seat León passaria més desapercebut…
Ben mirat, potser caldria fer un esforç divulgatiu per a aquells que estan més apurats i per recordar al personal que a la frontera no s’hi pot arribar amb segons quines quantitats. Que convé gastar-se la xavalla en sucre, tabac o whiski abans de quedar-se només amb els 1.000 euros de supervivència, i que potser surt més a compte llogar una habitacioneta a la Seu i anar pujant i baixant amb les sumes adequades. Tot sia per la tradicional vocació de servei i la transparència. O per mantenir el tipus i les divises.
Segurament la visita de Cristiano Ronaldo hauria congregat més compatriotes, però no crec que Cavaco Silva se sentís orfe els dies que va passar a Andorra. Protocol i reunions oficials com toca, però també un bon bany de masses amb una colorida posada en escena que els objectius fotogràfics van embellir. Fins i tot el racó per a la polèmica, amb indemnitzacions dels Dos Valires pel mig i la inoportuna prohibició del Lusojornal enmig de la reivindicació del portuguès lectiu a l’escola. Sigui com sigui es van complir les expectatives i la comunitat lusitana va tenir tres dies d’orgull i protagonisme merescut.
En una dècada a les Valls no he conegut molts portuguesos. Es diu que són tancats, que només es relacionen entre ells, però en aquest cas em sembla més just apel·lar a la responsabilitat compartida. És més senzill veure’ls fent xivarri i llançant apassionats improperis en un partit del Lusitans o aplegats en un festival folklòric de balls tradicionals de l’Alto Minho que xalant amb la Copa Gineta d’esquí o aplaudint la sobrietat del ball de la Marratxa. Lògic. Però on segur que estan a diari és treballant, marcant codis de barra a les caixes del centre comercial, o col·locant maons enfilats a la bastida (tòpic i realitat). I aquí, sous al marge, no hi ha distincions amb la majoria dels habitants d’una societat en què el treball t’atorga el dret de viure-hi. És per això que quan escolto un “porrontxo” pronunciat amb mala bava, cinisme o prepotència penso que hi ha qui encara s’adona que tret dels elegits tots naveguem en el mateix vaixell, petit i més fràgil d’un temps ençà.
La setmana en què el pressupost definitivament ha passat a millor vida i Cavaco Silva ha posat Andorra al mapa de molts dels portuguesos que no viuen al Principat, una enquesta hi ha competit en protagonisme. Espero que el meu nivell de sagacitat periodística m’hagi deslliurat d’influències i manipulacions per poder extraure la veritat de l’estudi d’opinió política del CRES. Per deduir que si estar informat té molt a veure amb estar interessat en el moll de l’os ja hi arribem en la primera resposta. Un 70% dels enquestats diuen més o menys que els importa un rave què fan els vint-i-vuit de Casa de la Vall. Però l’ampli passotisme no és nou, i fins i tot sembla lògic tenint en compte que en el sondeig participen, a parts iguals, els que poden deixar caure les paperetes a l’urna i els que s’ho miren des de fora; o des de sota. I amb tanta dissidència i tant no sap, no contesta, que Bartumeu tregui un 6 i Nomen suspengui, que si el pacte d’Estat o eleccions anticipades, pesa poc. I interessa menys, malgrat les portades i els minuts informatius.
I a mi, els vint anys de rigor fins a poder gaudir del porta a porta em segueixen semblant un obstacle, i no veig suficient determinació per treure altura al mur tot i les declaracions d’intencions. El cap de Govern insistia fa poc que era partidari de rebaixar-ho als quinze anys per després deixar-ho en deu, fins i tot més avall. Per descomptat, no és garantia de resoldre la constant desafecció, ni l’únic motiu que l’ha provocada, però afegiria justícia social. A més, la nacionalitat no depèn del pressupost, però si a la llarga ajudés a desfer empats a catorze ja seria massa.
