La major part del tot
Segurament la visita de Cristiano Ronaldo hauria congregat més compatriotes, però no crec que Cavaco Silva se sentís orfe els dies que va passar a Andorra. Protocol i reunions oficials com toca, però també un bon bany de masses amb una colorida posada en escena que els objectius fotogràfics van embellir. Fins i tot el racó per a la polèmica, amb indemnitzacions dels Dos Valires pel mig i la inoportuna prohibició del Lusojornal enmig de la reivindicació del portuguès lectiu a l’escola. Sigui com sigui es van complir les expectatives i la comunitat lusitana va tenir tres dies d’orgull i protagonisme merescut.
En una dècada a les Valls no he conegut molts portuguesos. Es diu que són tancats, que només es relacionen entre ells, però en aquest cas em sembla més just apel·lar a la responsabilitat compartida. És més senzill veure’ls fent xivarri i llançant apassionats improperis en un partit del Lusitans o aplegats en un festival folklòric de balls tradicionals de l’Alto Minho que xalant amb la Copa Gineta d’esquí o aplaudint la sobrietat del ball de la Marratxa. Lògic. Però on segur que estan a diari és treballant, marcant codis de barra a les caixes del centre comercial, o col·locant maons enfilats a la bastida (tòpic i realitat). I aquí, sous al marge, no hi ha distincions amb la majoria dels habitants d’una societat en què el treball t’atorga el dret de viure-hi. És per això que quan escolto un “porrontxo” pronunciat amb mala bava, cinisme o prepotència penso que hi ha qui encara s’adona que tret dels elegits tots naveguem en el mateix vaixell, petit i més fràgil d’un temps ençà.
