Salut, Obama
El Yes, we can amb què Barack Obama va guanyar les eleccions nord-americanes ja no serà només un eslògan electoral per als Estats Units. La promesa de canvi del primer president negre del país més ric del món ha quedat completament legitimada amb la reforma de la sanitat, una fita que altres presidents van intentar assolir i que sempre es va veure frenada, per lobbies i mentalitats conservadores. D’ara en endavant pot passar que les coses no li vagin bé en política exterior o en la gestió econòmica, que els capricis d’enquestes i escàndols li impedeixin renovar el mandat. Fins i tot que aquesta fita se li giri en contra. Però havent proporcionat un accés a un sistema sanitari excloent a milions de compatriotes sense els diners necessaris ha llençat a les escombraries un greuge etern dels polítics nord-americans amb el seu poble.
I tot això els que hem tingut la sort de créixer sota el paraigua de l’Estat del benestar ens ho hem mirat amb distància. Ens costa entendre perquè en el país més influent del món occidental no és obvi accedir a una medicació o a una operació quirúrgica. Però si això ha passat durant molts anys també es pot pensar que és possible retorcedir, en lloc d’avançar, a Espanya, França, Gran Bretanya, Alema-nya… Andorra? I quan la crisi ofega i les prospeccions de despesa pública qüestionen viabilitats sanitàries o seguretats socials, es troba a faltar obames a l’europea, la majoria de vegades desapareguts entre xerrameca i conflictes d’interessos. Perquè potser toca estrènyer-se el cinturó és el que toca, però no fins ofegar-se.
