Som uns privilegiats. Podem fer uns llargs al matí a preu de saldo, adquirir coneixements en cuina asiàtica per quatre duros, el bitllet de bus ens el deixen a meitat de preu, el forfet només el paguen senceret els que vénen de fora… Els comuns s’han encarregat durant una pila d’anys de malacostumar el personal, és una de les conclusions del missatge que han fet passar aquesta setmana, després d’analitzar les seves penúries financeres. La punxada del totxo i tot el que arrossega potser ha acabat sent d’alguna utilitat, perquè fa la sensació que algú ha vist més enllà del que es veia fa ben poc i ara es comencen a contemplar amb esperit crític deutes estratosfèrics i plantilles grasses, plenes de contractacions de compromís. I entre les solucions que s’hi aplicaran n’hi ha una, de sinopsi més aviat dramàtica, per a la qual cal començar a preparar el respectable. S’ha acabat l’època de rebaixes, i els serveis que no són bàsics, que costen uns diners, haurà d’assumir-los el ciutadà, avisen. Quin remei. Oblidarem els excessos comunals i qui els ha permès. Acatarem el nou ordre amb resignació i baixarem del tren de la vida subvencionada. Però al costat de tots aquests privilegis posem-hi també el famós acomiadament lliure, l’absència del subsidi d’atur o les pensions de pa sucat amb oli. Formen part del mateix país, ubicat entre Espanya i França, no a quaranta quilòmetres de Sebastopol.
Seria possible perdre per una banda a la vegada que es guanya per l’altra? Deixarem d’estar malacostumats i de segur que començarem a sentir-nos una mica més ben administrats.
Fa temps que la paraula desafecció acompanya la classe política. Ho expressen les enquestes i ho han reconegut els mateixos protagonistes: diuen que la gent no se sent propera als representants del poble –una part del poble, cal precisar–. Es parla d’un sentiment de desencís, de poca confiança. Hi ajudaran els efectes de la crisi i s’hi afegiran assumptes als quals hi ha qui comença a ser més sensible que abans. Com el viatge col·legiat a l’Àsia, el retrat col·locat a certa altura del terra, les sentències sense executar o confuses escenificacions d’acords i desacords al Consell. Aquest estat de manca d’empatia fins i tot podria començar a mutar cap a un estadi superior, d’emprenyamenta ostensible, si fem cas dels comentaris de fòrums d’Internet, xarxes socials i d’altres. Però ja se sap que l’anonimat acostuma a tenir efectes desinhibidors per als mosquejats ciutadans i després quan a les urnes s’hi juguen les garrofes la participació acostuma a complir les expectatives dipositades de sempre en un electorat familiar, i no ho fa precisament amb una allau de vots en blanc. I si quan realment toca resulta que senten que han estat escoltats, és lícit que interpretin que la tasca no ha estat dolenta, i que no hi ha motius per canviar. Objectiu acomplert i quatre anys per endavant, per al govern, l’oposició i l’electorat. Autocrítica?… testimonial. La justa. D’aparador.
L’altre dia deien de Messi que és com els nens de primària que surten al pati a jugar i no pregunten. És clar que la política no és un joc, però aniria bé un Messi amb vestit i corbata per Casa de la Vall. Per habilitats, vocació i humilitat.
Serà més determinant Cristiano Ronaldo que Leo Messi? S’imposarà el futbol de toc blaugrana a l’estocada directa blanca? El resultat serà decisiu per veure qui guanya la Lliga? Qui s’endurà la porra de la feina? La mitjanit vinent la majoria de les incògnites que planteja el clàssic futbolístic espanyol quedaran resoltes i és més que probable que per les Valls ressonin tot de clàxons celebrant la victòria d’uns i la derrota dels altres. L’esport rei és l’esport rei i l’atracció que exerceix el duel dels dos grans monstres tindrà ocupat mig món, d’Aixirivall a Pequín, durant dues hores com a mínim. L’endemà i dilluns molts buscaran un espai per a les tertúlies de bar i de carrer, les cares d’alegria o mala llet es dibuixaran en funció dels esdeveniments i el consum informatiu esportiu es multiplicarà.
Futbol professional: esport, espectacle i negoci, tot i que hi hagi jugadors de segona i tercera que no cobren. El nou opi del poble o una oportunitat de socialitzar-se i evadir-se del dia a dia? Valdrien totes dues, però m’agrada més identificar-lo amb la darrera accepció. Perquè per als que no viuen de tot això, passada la febreta hoolliganesca torna a imposar-se una realitat gens prescindible i que en els temps que corren s’ha tornat crua i desagradable. I amb el permís del Reial Madrid-Barça, hi ha protestes a Tailàndia i una sagnant revolta al Kirguizistan i tensió racial a Sud-àfrica, on al juny es juga el Mundial; i també deutes comunals desorbitats, o 46 noves persones sense feina inscrites al Servei d’Ocupació durant el mes de març. Per cert, la meva aposta és un 1 a 2.
“Sant Hilari, sant Hilari, fill de pu… qui no se l’acabi.” “Parriba, pabajo, palcentro i padentro”. Quants cops s’hauran pronunciat sentències etíliques d’aquest tipus abans d’engolir d’un sol glop algun recipient ple de líquid pujat de graduació? Més tard la inhibició i la força del grup hauran propiciat ruqueries públiques, d’aquelles que al dia següent es recorden entre el mig somriure i la mitja vergonya. En la majoria dels casos l’edat col·labora a l’estalvi i la comprensió de pecats venials passats que la dignitat i el sentit comú no haurien d’haver dut més enllà.
Em costaria molt tirar la primera pedra contra els universitaris britànics protagonistes de la disbauxa generalitzada aquestes setmanes a la costa tarragonina. Ells i elles en són els actors apareixent a les consentides fotografies: amb els ulls axinats, exhibint disfresses ridícules i fent calvos al personal tot orgullosos. Però girem la vista cap als que no surten a les imatges i fan caixa, els que munten el negoci i els que s’ho miren. Els que noliegen vols de baix cost i copes de garrafa allunyant els angelets de casa i aplegant-los per milers prop de la platja quan ve el bon temps. I els responsables dels emplaçaments turístics que han fet d’aquesta cultura, que forma part de la Gran Bretanya, de la gran Espanya i de la gran Europa una font d’ingressos i prosperitat. Perquè per molt que es vengui ara Salou no ha estat mai el paradigma del turisme familiar. Com tampoc no ho és el Pas. I no hi veig una voluntat real de canviar les etiquetes, sinó més aviat de minimitzar uns efectes adversos que, estic segur, molts consideren que compensen.
