Crítica i autocrítica
Fa temps que la paraula desafecció acompanya la classe política. Ho expressen les enquestes i ho han reconegut els mateixos protagonistes: diuen que la gent no se sent propera als representants del poble –una part del poble, cal precisar–. Es parla d’un sentiment de desencís, de poca confiança. Hi ajudaran els efectes de la crisi i s’hi afegiran assumptes als quals hi ha qui comença a ser més sensible que abans. Com el viatge col·legiat a l’Àsia, el retrat col·locat a certa altura del terra, les sentències sense executar o confuses escenificacions d’acords i desacords al Consell. Aquest estat de manca d’empatia fins i tot podria començar a mutar cap a un estadi superior, d’emprenyamenta ostensible, si fem cas dels comentaris de fòrums d’Internet, xarxes socials i d’altres. Però ja se sap que l’anonimat acostuma a tenir efectes desinhibidors per als mosquejats ciutadans i després quan a les urnes s’hi juguen les garrofes la participació acostuma a complir les expectatives dipositades de sempre en un electorat familiar, i no ho fa precisament amb una allau de vots en blanc. I si quan realment toca resulta que senten que han estat escoltats, és lícit que interpretin que la tasca no ha estat dolenta, i que no hi ha motius per canviar. Objectiu acomplert i quatre anys per endavant, per al govern, l’oposició i l’electorat. Autocrítica?… testimonial. La justa. D’aparador.
L’altre dia deien de Messi que és com els nens de primària que surten al pati a jugar i no pregunten. És clar que la política no és un joc, però aniria bé un Messi amb vestit i corbata per Casa de la Vall. Per habilitats, vocació i humilitat.
