Mals costums
Som uns privilegiats. Podem fer uns llargs al matí a preu de saldo, adquirir coneixements en cuina asiàtica per quatre duros, el bitllet de bus ens el deixen a meitat de preu, el forfet només el paguen senceret els que vénen de fora… Els comuns s’han encarregat durant una pila d’anys de malacostumar el personal, és una de les conclusions del missatge que han fet passar aquesta setmana, després d’analitzar les seves penúries financeres. La punxada del totxo i tot el que arrossega potser ha acabat sent d’alguna utilitat, perquè fa la sensació que algú ha vist més enllà del que es veia fa ben poc i ara es comencen a contemplar amb esperit crític deutes estratosfèrics i plantilles grasses, plenes de contractacions de compromís. I entre les solucions que s’hi aplicaran n’hi ha una, de sinopsi més aviat dramàtica, per a la qual cal començar a preparar el respectable. S’ha acabat l’època de rebaixes, i els serveis que no són bàsics, que costen uns diners, haurà d’assumir-los el ciutadà, avisen. Quin remei. Oblidarem els excessos comunals i qui els ha permès. Acatarem el nou ordre amb resignació i baixarem del tren de la vida subvencionada. Però al costat de tots aquests privilegis posem-hi també el famós acomiadament lliure, l’absència del subsidi d’atur o les pensions de pa sucat amb oli. Formen part del mateix país, ubicat entre Espanya i França, no a quaranta quilòmetres de Sebastopol.
Seria possible perdre per una banda a la vegada que es guanya per l’altra? Deixarem d’estar malacostumats i de segur que començarem a sentir-nos una mica més ben administrats.
