Quan em van donar el cotxe ja duia incorporat l’adhesiu AND. Vaig pensar que s’ho podien haver estalviat, de posar-lo, perquè les tres lletres negres sobre fons blanc feien mal als ulls incrustades al maleter de la meva màquina vermella. Va arribar una trompadeta, el planxista va canviar la peça i el distintitu va desaparèixer. Per fi el meu bòlid roig assolia la màxima expressió. Però el matí de dijous, després del rum-rum del dia abans, va començar la infructuosa recerca del ja objecte de col·leccionista, no pel seu valor, sinó pel perjudici que pot provocar no tenir-lo. A l’Automòbil Club tenia tres o quatre senyors davant que en demanaven, i dues amables i estressades empleades remetien tothom a tornar al migdia, quan vindrien noves provisions. El dia abans havia estat un infern, i ja no es feien reserves. I a les oficines de turisme? També s’havien esgotat. A aquelles hores ja era un sac de nervis i d’ansietat, caminava pel carrer comptant quants cotxes duien distintiu i quants no, fins i tot se’m va passar pel cap una sostracció furtiva. Per sort una companya de feina me’n va aconseguir un, –gràcies Vane– i em va lliurar de neguits camí de les catalunyes. Avui l’antídot perfecte a la multa dels mossos ja llueix, lletjot això sí, al dors de la meva bala de color de maduixa mentre el senyor AND, que existeix, fa números sobre les noves comandes del seu enganxós producte. I és que en temps de crisi els ingressos extraordinaris són més preuats. Ho deu certificar també el conseller Saura. I jo, que els 100 euros de sanció es poden estirar molt. Uf!, ja puc dormir tranquil.
Craig Venter, desxifrador del genoma humà, acaba d’encertar amb la fórmula per fabricar una cèl·lula artificial. Afirma que la troballa pot solucionar molts dels mals del planeta, tot i que per a algunes coses no arriba a temps. El científic nord-americà, que al seu dia va passar-se pel Principat, explica que una de les primeres aplicacions que vol desenvolupar amb aquesta vida fabricada és una alga capaç d’absorbir CO2 i transformar-lo en hidrocarbur, i que això permetria no haver d’extraure més petroli. Just ho planteja quan ja fa un mes que no para de brollar cru de les profunditats marines en una plataforma petrolífera descontrolada al Golf de Mèxic. La taca queda lluny de les Valls, i la notícia es desgasta i comença a perdre pes informatiu, tot i així riem-nos del Prestige i el famós chapapote que es va incrustar fa uns anys a la costa gallega, perquè el sidral que ha muntat la petroliera BP, diuen que una de les empreses que més diners va aportar a la campanya d’Obama en la seva escalada cap a la Casa Blanca, va camí de superar registres.
A la majoria dels mortals ens costarà entendre Venter, desitgem-li sort i demanem-li honestedat. Però més incomprensió, i molt diferent de l’anterior, és la que em provoca que d’on un dia van fer un forat i es van oblidar de col·locar la clau de pas segueixi sortint petroli sense aturador. A casa seguirem separant vidre, envasos i cartró, convençuts com deia el capità enciam que els petits canvis són poderosos però resignats a admetre que els grans desastres encara tenen més poder. Un poder devastador.
La condició de resident no em permet ser una de les firmes vàlides perquè el Consell General tracti la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per regular el consum de tabac en espais públics. Em confesso culpable de no haver imprès la meva adhesió de forma testimonial, diríem, però precisament no ho he fet per allò que tindria d’inútil el gest. Em fa ràbia. A la vegada em confesso desitjós que s’arribi a les 2.038 signatures necessàries perquè la qüestió tiri endavant. Un deu per cent de l’electorat sembla poca cosa però deu costar Déu i ajuda arreplegar tant personal.
Acostumen a dir els fumadors, i segur que tenen part de raó, que els exfumadors són els més radicals a l’hora de rebutjar la nicotina. Ni de bon tros em considero un talibà de la causa però és cert que cada vegada li faig més fàstics a un ambient viciat i que intento cercar llocs oxigenats. Miris per on ho miris fumar no aporta cap benefici a l’individu. Causa noble al marge m’encantaria que la ILP prosperés, sobretot perquè seria l’obligació dels parlamentaris fer front a una proposta diferent, que no ha sortit ni de la bancada dreta ni de l’esquerra. Al davant hi hauria un contingut avalat pel carrer i un debat en el qual no tindrien sentit estratègies per anar en contra de la formació adversària. I unes peticions en consonància amb la tendència que segueixen a banda i banda de les fronteres. Tot plegat posaria en una tessitura gens habitual els polítics.
Indecisos amb passaport, falten 452 signatures. Perquè no ajudeu a posar-los a prova? Sempre hi ha d’haver una primera vegada.
El factor Mrs. Duffy no ha estat suficient perquè els conservadors s’hagin fet amb la majoria al Regne Unit –a què em recorden els resultats?– Ha guanyat Cameron i ha perdut Brown, però malgrat que serà difícil calibrar la influència del moc involuntari del líder laborista a una venerable pensionista de la seva corda en plena campanya electoral, el mal ha estat el mínim per als socialistes. Gillian, electora exigent; Gordon, polític professional. I entre tots dos un (in)oportú microfonet encès que va amplificar el comentari despectiu del candidat tot just entrar al seu cotxe després de parlar amicalment amb la senyora. Va retreure als assessors que li haguessin posat al davant una dona tan “intransigent” i va donar suc per a alguns dies a la descarada premsa britànica. Després van arribar les disculpes de Brown i Mrs. Duffy i la seva incredulitat van ser reines de l’actualitat.
L’accident electoral, ni el primer ni l’últim, ha mostrat la cara fosca del polític de torn. O el cantó més humanitzat segons com es miri, que hi ha lectures per a tot. A les Valls de senyores Duffy o de micròfons mal apagats sembla que no se’n depèn, potser per la tradició rural pirinenca i els usos i costums. No fa pas tant, també a les portes d’unes eleccions es van escoltar improperis cap a una companya periodista, i d’altres col·legues fins i tot van presenciar una enganxada física –per fortuna només de solapes– entre candidats. Fora la hipocresia política, els assessors i que visqui la inconvenient sinceritat electoral. D’haver existit, a The sun of Sispony n’haurien sucat pa de tot allò.
