Diagnosi
Es comença a detectar algun brot verd. Hi ha una estabilització de la caiguda en sectors estratègics. El país ja ha tocat fons. El pessimisme comença a moderar-se…
Un regust semipositiu sembla començar a obrir-se camí enmig de la negativitat que ha dictat la crisi des de ja fa molts mesos. Aquesta setmana fins i tot s’ha apostat per intentar trobar la part menys dolenta d’aquesta situació, debatent com s’hi pot fer front i quines lliçons se’n poden extreure per fer-nos més forts l’endemà. Teories, anàlisis i dades que segur que enriqueixen i tant de bo confirmin un canvi de rumb. Que serveixin per guanyar temps davant un problema que els experts afirmen que és cíclic. Però de ben poca cosa serveix saber que d’aquí no se sap quan tot remuntarà i moltes altres explicacions als acomiadats que hi ha hagut a Vallnord o a les persones de qualsevol racó del país que no troben feina, que les estan passant magres.
És una labor complicada mostrar la realitat sense deformar-la, sense deixar espai per als alarmismes ni tampoc per als excessos d’eufòria, però si s’ha de triar em quedo amb qui em posa al davant l’escenari més difícil de resoldre a priori. Si no passen coses com les que passen a Espanya, quan no fa pas tant el govern socialista assegurava que era impossible que s’arribés als quatre milions d’aturats. Ara ja diuen que de cap manera en podran ser cinc. Els que estan a primera línia de la trinxera saben que ho tenen més complicat que d’altres per seguir endavant, i que se’ls expliqui allò que no toca no els ajudarà en la lluita.
