Recordant Mrs. Duffy
El factor Mrs. Duffy no ha estat suficient perquè els conservadors s’hagin fet amb la majoria al Regne Unit –a què em recorden els resultats?– Ha guanyat Cameron i ha perdut Brown, però malgrat que serà difícil calibrar la influència del moc involuntari del líder laborista a una venerable pensionista de la seva corda en plena campanya electoral, el mal ha estat el mínim per als socialistes. Gillian, electora exigent; Gordon, polític professional. I entre tots dos un (in)oportú microfonet encès que va amplificar el comentari despectiu del candidat tot just entrar al seu cotxe després de parlar amicalment amb la senyora. Va retreure als assessors que li haguessin posat al davant una dona tan “intransigent” i va donar suc per a alguns dies a la descarada premsa britànica. Després van arribar les disculpes de Brown i Mrs. Duffy i la seva incredulitat van ser reines de l’actualitat.
L’accident electoral, ni el primer ni l’últim, ha mostrat la cara fosca del polític de torn. O el cantó més humanitzat segons com es miri, que hi ha lectures per a tot. A les Valls de senyores Duffy o de micròfons mal apagats sembla que no se’n depèn, potser per la tradició rural pirinenca i els usos i costums. No fa pas tant, també a les portes d’unes eleccions es van escoltar improperis cap a una companya periodista, i d’altres col·legues fins i tot van presenciar una enganxada física –per fortuna només de solapes– entre candidats. Fora la hipocresia política, els assessors i que visqui la inconvenient sinceritat electoral. D’haver existit, a The sun of Sispony n’haurien sucat pa de tot allò.
