David Domingo

La condició de resident no em permet ser una de les firmes vàlides perquè el Consell General tracti la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per regular el consum de tabac en espais públics. Em confesso culpable de no haver imprès la meva adhesió de forma testimonial, diríem, però precisament no ho he fet per allò que tindria d’inútil el gest. Em fa ràbia. A la vegada em confesso desitjós que s’arribi a les 2.038 signatures necessàries perquè la qüestió tiri endavant. Un deu per cent de l’electorat sembla poca cosa però deu costar Déu i ajuda arreplegar tant personal.
Acostumen a dir els fumadors, i segur que tenen part de raó, que els exfumadors són els més radicals a l’hora de rebutjar la nicotina. Ni de bon tros em considero un talibà de la causa però és cert que cada vegada li faig més fàstics a un ambient viciat i que intento cercar llocs oxigenats. Miris per on ho miris fumar no aporta cap benefici a l’individu. Causa noble al marge m’encantaria que la ILP prosperés, sobretot perquè seria l’obligació dels parlamentaris fer front a una proposta diferent, que no ha sortit ni de la bancada dreta ni de l’esquerra. Al davant hi hauria un contingut avalat pel carrer i un debat en el qual no tindrien sentit estratègies per anar en contra de la formació adversària. I unes peticions en consonància amb la tendència que segueixen a banda i banda de les fronteres. Tot plegat posaria en una tessitura gens habitual els polítics.
Indecisos amb passaport, falten 452 signatures. Perquè no ajudeu a posar-los a prova? Sempre hi ha d’haver una primera vegada.