David Domingo

Quan em van donar el cotxe ja duia incorporat l’adhesiu AND. Vaig pensar que s’ho podien haver estalviat, de posar-lo, perquè les tres lletres negres sobre fons blanc feien mal als ulls incrustades al maleter de la meva màquina vermella. Va arribar una trompadeta, el planxista va canviar la peça i el distintitu va desaparèixer. Per fi el meu bòlid roig assolia la màxima expressió. Però el matí de dijous, després del rum-rum del dia abans, va començar la infructuosa recerca del ja objecte de col·leccionista, no pel seu valor, sinó pel perjudici que pot provocar no tenir-lo. A l’Automòbil Club tenia tres o quatre senyors davant que en demanaven, i dues amables i estressades empleades remetien tothom a tornar al migdia, quan vindrien noves provisions. El dia abans havia estat un infern, i ja no es feien reserves. I a les oficines de turisme? També s’havien esgotat. A aquelles hores ja era un sac de nervis i d’ansietat, caminava pel carrer comptant quants cotxes duien distintiu i quants no, fins i tot se’m va passar pel cap una sostracció furtiva. Per sort una companya de feina me’n va aconseguir un, –gràcies Vane– i em va lliurar de neguits camí de les catalunyes. Avui l’antídot perfecte a la multa dels mossos ja llueix, lletjot això sí, al dors de la meva bala de color de maduixa mentre el senyor AND, que existeix, fa números sobre les noves comandes del seu enganxós producte. I és que en temps de crisi els ingressos extraordinaris són més preuats. Ho deu certificar també el conseller Saura. I jo, que els 100 euros de sanció es poden estirar molt. Uf!, ja puc dormir tranquil.