No em consta que cap dels nostres líders espirituals sigui un malalt de futbol. I si ho són, en tot cas exerciran en la intimitat. Sigui com sigui, estaria bé deixar fora dels possibles temes de conversa en la visita llampec de Sarkozy a les Valls el paper dels bleus al Mundial, ja que podrien saltar guspires. El desconcert que ha envoltat la selecció gal·la ha sacsejat l’orgullosa i patriòtica França. L’equip va començar amb mal peu, amb una classificació tramposa gràcies a un gol amb la mà i amb crítiques pel luxe que desprenia el seu quarter general a Sud-àfrica, on ha estat menys dies dels previstos. I l’eliminació a les primeres de canvi ha anat acompanyada d’insults d’un jugador al tècnic i amotinaments a l’hora d’entrenar. La història de futlletó s’ha anat fent gran i s’ha transformat en qüestió d’Estat, fins al punt que Sarko i Henry, el capità de l’infamat equip, s’han reunit a l’Elisi. Potser per consolar-se mútuament en l’ocàs de les seves trajectòries públiques, l’un com a president amb popularitat a la baixa en les enquestes i vagues generals per suportar, i l’altre com a davanter sense ni gols ni minuts.
La grandeur gal·la ha quedat seriosament malmesa pel futbol, al cap i a la fi un joc de nens però amb un poder de seducció irrefutable. De grandiós es pot qualificar que Eslovàquia hagi eliminat Itàlia, l’actual campiona, el gol dels Estats Units, el país del touchdown i el homerun, al descompte per classificar-se per a vuitens o l’errada d’un jugador nigerià a porteria buida. Diuen que el Mundial està sent avorrit, però que les vuvuzeles segueixin sonant.
Tal com està el pati no hi ha més gínjols que provar de tirar endavant això entre tots. Aquesta seria una traducció barroera als breus i polits front comú o pacte d’Estat que el cap de Govern va posar sobre la taula en el debat d’orientació. Un any després i sense millores a la vista arriba una solemne petició de consens i concòrdia, per aconseguir portar un bri d’eficàcia a l’escena parlamentària, i a l’executiva, quan plouen pedres sobre les Valls. Una reblada de clau més, perquè si fins ara l’acord entre forces polítiques ha estat impossible, a aquest brainstorming desesperat també hi estan convidats els comuns i els agents econòmics i socials. On abans hi havia tres veus ara n’hi haurà trenta, amb parcel·les per defensar i greuges per presentar. Em costa d’imaginar-me, per exemple, uns cònsols que han vist rebutjada sistemàticament la invitació feta al Govern perquè assistís als seus conclaves mensuals disposats a perdre plomes en el frec a frec amb l’administració central.
M’oloro el final de tot això, però vull ser optimista i càndid, acabar menjant-me les meves paraules. No queda una altra que passar pàgina i confiar que l’enèsima escenificació de voluntat política i sentit d’Estat sigui la definitiva, i que després de mesos d’adolescents acostaments i distanciaments arribi una encaixada de mans, una mica de sintonia legislativa i l’ansiat pressupost. Si aquest cartutx torna a tenir la pólvora mullada, i se sabrà aviat, fa la sensació que no n’hi ha més al carregador. El crèdit s’haurà acabat llavors a Casa de la Vall i tot plegat haurà estat una lamentable pèrdua de temps.
Clar i ras ha estat el ministre. Les tres grans obres d’una legislatura que no sabem quan durarà seran el túnel dels Dos Valires, el vial de Sant Julià i la desviació de la Massana. La primera es troba aturada, esperant que algú porti un certificat gairebé diví que garanteixi que és una construcció viable i segura; la segona s’aturarà a la meitat perquè falten els diners per finançar-la i no hi ha símptomes que hagin d’aparèixer. I han planificat una mena de sargit viari que fa l’efecte que no acabarà amb les cues; la tercera està per començar i ja s’enfila coixa tenint en compte que la lògica diu que els diners que falten per a aquí també haurien de faltar per a allà.
En resum, que en el futur més proper es preveuen poques d’aquelles inauguracions amb pompa que deixen fotos per a la posteritat. I què? Fa la sensació que qualsevol Govern que es preuï ha de deixar entre el seu llegat la carretera, el pont o l’aqüeducte però no està escrit enlloc. Diu la cantarella que si no es liciten grans projectes tampoc no es genera treball, riquesa, prosperitat… però a hores d’ara sembla més sensat distribuir en plans de xoc i mesures urgents el poc que hi ha a la caixa mentre es fan córrer les neurones per buscar remeis per a l’emmetzinament econòmic. I si el ministeri s’ha de dedicar exclusivament a refer revolts, tapar sots i reasfaltar trams de grava solta en lloc d’obrir forats a la roca potser el ciutadà li ho acaba agraint. Això sí, quan passi l’etapa de continència forçada, encara que només sigui per sentit comú, convindria liquidar Sant Julià abans de posar-se amb la Massana. Si no quedarà lleig.
La reunió anual ha tocat aquesta vegada a Sitges i com que tot el que ressona del Runer cap avall ressona amb força per aquí, suposo que el grup Bilderberg és ja una mica menys desconegut per alguns dels humils mortals de les Valls. S’explica que a les trobades, blindades per unes impressionants mesures de seguretat, hi assisteixen poc més d’un centenar de persones prèvia invitació (de qui?) i sota els paràmetres de ser considerats individus d’aquells que remenen les cireres del món mundial. Del que es parla allà no transcendeix res de res i ja se sap que hermetisme és desinformació: acords?, recomanacions?, aliances? pressions? conxorxes..? Rumors, això és l’únic que es pot extraure de l’activitat d’una colla d’influents que operen com una germandat secreta. Confio que en el millor dels casos, mentre la fan petar entre Bloody Mary, voluminosos plats de caviar iranià i algun negre que els venta, siguin capaços d’arreglar l’aixeta de casa seva. Perquè si de casualitat la troupe tingués la fórmula per arreglar el panorama seria immoral que no compartissin el secret. I no vull ni imaginar-me què es mereixerien si per atzar estiguessin perfeccionant la poció per enfonsar encara més el tema.
Com que el club es caracteritza per l’anonimat serà difícil esbrinar si entre els escollits hi ha algun noble andorrà, que mai se sap. Això sí, que ningú no pensi, per allò del prestigi turístic, de fer pressió i esforçar-se per acollir al Pirineu alguna edició futura de la selecta trobada. L’any passat va ser a Grècia, rescatat de la fallida. Ara Espanya… Fora malastrugança!
