L’últim cartutx
Tal com està el pati no hi ha més gínjols que provar de tirar endavant això entre tots. Aquesta seria una traducció barroera als breus i polits front comú o pacte d’Estat que el cap de Govern va posar sobre la taula en el debat d’orientació. Un any després i sense millores a la vista arriba una solemne petició de consens i concòrdia, per aconseguir portar un bri d’eficàcia a l’escena parlamentària, i a l’executiva, quan plouen pedres sobre les Valls. Una reblada de clau més, perquè si fins ara l’acord entre forces polítiques ha estat impossible, a aquest brainstorming desesperat també hi estan convidats els comuns i els agents econòmics i socials. On abans hi havia tres veus ara n’hi haurà trenta, amb parcel·les per defensar i greuges per presentar. Em costa d’imaginar-me, per exemple, uns cònsols que han vist rebutjada sistemàticament la invitació feta al Govern perquè assistís als seus conclaves mensuals disposats a perdre plomes en el frec a frec amb l’administració central.
M’oloro el final de tot això, però vull ser optimista i càndid, acabar menjant-me les meves paraules. No queda una altra que passar pàgina i confiar que l’enèsima escenificació de voluntat política i sentit d’Estat sigui la definitiva, i que després de mesos d’adolescents acostaments i distanciaments arribi una encaixada de mans, una mica de sintonia legislativa i l’ansiat pressupost. Si aquest cartutx torna a tenir la pólvora mullada, i se sabrà aviat, fa la sensació que no n’hi ha més al carregador. El crèdit s’haurà acabat llavors a Casa de la Vall i tot plegat haurà estat una lamentable pèrdua de temps.
