El dia dos després de Sarkozy estic gairebé segur que es tornarà a pondre el sol. En l’excepcionalitat de la visita vaig intuir signes de normalitat, de normalització del que ha de representar l’equilibradora figura institucional, però al cap i a la fi president francès primer i Copríncep d’Andorra molt després. Amic del protagonisme i mediàtic fins i tot quan deu estar sota la dutxa, vaig veure un Copríncep mesuradament proper, correcte, professional. El discurs de la plaça del Poble, tot i que amb alguna llicència de fina hipocresia, em va semblar pràctic i resulton. Poques frases per a la galeria i fermesa, aquesta vegada molt menys bel·ligerant, en l’assumpte dels paradisos, que va encendre la flama de la indignació i que va despertar alguns, per collons, de la volguda letargia. Va donar més mans de les previstes, fins i tot va signar algun autògraf i no crec que trobés gaire a faltar els cònsols d’Ordino. L’estada, ventilada segons el programa, sense escarafalls, ni passejos per mig país.
També van estar equilibrats els de davant del púlpit. Està bé que la concurrència sigui més aviat justeta en nombre, més encuriosida que apassionada, que arrenqui en discrets aplaudiments només un parell de vegades i que marxi per on ha vingut, pensant segurament que tant de bo amb aquesta excursió millorin les carreteres que porten al Pas i que no es tanquin centres de l’escola francesa. La resta de millores, amb Sarkozy o sense, s’hauran de gestar a Casa de la Vall, a l’edifici administratiu, als comuns, de dia i de nit si fa falta. Per a les visites de cortesia, amb tres hores n’hi ha prou.
No em fa la impressió que el comunicat emès aquesta setmana per l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF) hagi provocat un gran enrenou en l’Andorra influent. Acusar d’una manera tèbia i velada els bancs de realitzar operacions contràries al fair play financer serà una maniobra absurda, innecessària i provocadora, o més aviat una acció eficaç i planificada? S’ha advertit les entitats del risc de fer allò que segurament fan de sempre i potser ara no seria aconsellable que fos gaire evident. Sent una mica barroers diríem que el seu negoci és captar diners, moure’ls de la manera més rendible possible i obtenir-ne els beneficis. I si a les Valls un privilegiat context encara permet operar amb avantatges qui no va a buscar pempins a Sispony, a la Seu d’Urgell o a Sebastopol?
Amb la declaració l’organisme que vetlla pel bon govern de les finances justifica la seva existència i qui sap si calma els ànims d’algun veí enfadat per la competència deslleial, tot sense comprometre gaire els d’aquí. No apareixen noms i cognoms, no hi ha expedients coneguts, termes com “alguns” i “presumptament” afegeixen inconcreció. Tots els bancs estan a la picota però també tots poden comunicar que no se senten al·ludits, que l’advertiment deu ser pel veí, i per tant no han de defensar-se ni justificar res de res. Fins i tot el Govern, el Gran Germà que ho veu tot i al qual no se li escapa res, assegura que desconeixia l’assumpte i no hi fica cullerada. Així, la greu acusació queda en una petita reprimenda. I sobretot tothom segueix tenint clar que l’últim que s’ha de perdre són les formes.
L’estiu del 1982 va ser el del meu primer Mundial, el dels primers records, vaja. Feia la comunió i després de catequesi sortia corrent cap a casa a veure per la tele Camerun, Polònia, o qui jugués. El regal d’un tiet va ser l’equipament d’Espanya, amb mitges negres incloses, que vaig lluir ben content –al meu germà, perquè no li agafés enveja, li va caure l’uniforme d’Arconada–. Seria pel del 1986, el de la mà de Déu, quan jugàvem a un subbuteo casolà amb cartolines retallades i decorades amb el colors de cada selecció. No hi havia PlayStation. El del 1990 el vaig seguir de viatge amb l’institut. Vam veure com eliminaven Holanda en un bar d’Amsterdam, i l’adéu d’Espanya en un altre a París. Ens volien fer fora perquè havíem consumit poc. Per al del 1994 a casa va aparèixer el primer vídeo. Ja era hora. Hi havia partits de matinada i així els podíem veure l’endemà sense passar son. El del 1998 el vaig viure treballant, ocupant-me de la informació del grup d’Argentina. I la resta han arribat ja aquí, amb interès, esperit crític i menys implicació. Ens fem grans.
Diumenge vaig sortir de la feina, tard i atabalat. No vaig gosar agafar el cotxe del pàrquing. Al davant hi havia molta gent de vermell, cantant, cridant, saltant. Me’n vaig anar a peu cap a casa tot rumiant què té aquest esport que pot fer felices tantes persones; i perquè a alguns els molesta que d’altres manifestin l’alegria al carrer, com a tot arreu. Menys nacionalista i més ingenu que mai arribo a la conclusió que deu ser perquè no tothom veu el futbol com un joc d’onze contra onze, i aquesta vagada no ha guanyat Alemanya.
Oficialment el feien a Lisboa, però podria ben bé haver estat, mediterràniament, a Formentera o Menorca, els últims escenaris de l’exitosa campanya estiuenca de la Damm, gaudint de fortuna a la vegada que conservant-la amb tripijocs ara al descobert. Demetrio Carceller, el patriarca d’una de les famílies més acabalades d’Espanya, propietària de la cervesera i habitual d’empreses de l’IBEX, ha esdevingut personatge públic arran de l’escàndol. La Hisenda espanyola calcula que pot haver camuflat més de 500 milions en paradisos fiscals –qui sap si algun col·locadet a les Valls– partint d’un empadronament fals.
Segurament la conjuntura té bona part de culpa perquè enxampin alguns tramposos de categoria superior. Quan la caixa va curta de diners no hi ha relaxament que valgui a l’hora de recuperar capitals fora de control. A la majoria dels mortals, amb majors o menors obligacions tributàries, és complicat que ens passin aquestes coses. Mai no tindrem la capacitat i les habilitats d’acumular aquestes quantitats ingents de diners i sempre estarem temerosos d’estafar un euro al fisc, no fos cas. Per això aquest tipus de notícies acaben produint una petita i enganyosa satisfacció pel camí de la justícia social. Qui més té que més pagui. La lògica que es planteja per aquí amb una ja pesada revolució tributària. Tot i que si amb figures com l’ITP o l’obligació de presentar els comptes empresarials ja hi ha qui practica l’escapisme i la desobediència, potser aviat tocarà signar un conveni amb Scotland Yard i posar el GIPA en solfa. Feta la llei…
