Onze contra onze
L’estiu del 1982 va ser el del meu primer Mundial, el dels primers records, vaja. Feia la comunió i després de catequesi sortia corrent cap a casa a veure per la tele Camerun, Polònia, o qui jugués. El regal d’un tiet va ser l’equipament d’Espanya, amb mitges negres incloses, que vaig lluir ben content –al meu germà, perquè no li agafés enveja, li va caure l’uniforme d’Arconada–. Seria pel del 1986, el de la mà de Déu, quan jugàvem a un subbuteo casolà amb cartolines retallades i decorades amb el colors de cada selecció. No hi havia PlayStation. El del 1990 el vaig seguir de viatge amb l’institut. Vam veure com eliminaven Holanda en un bar d’Amsterdam, i l’adéu d’Espanya en un altre a París. Ens volien fer fora perquè havíem consumit poc. Per al del 1994 a casa va aparèixer el primer vídeo. Ja era hora. Hi havia partits de matinada i així els podíem veure l’endemà sense passar son. El del 1998 el vaig viure treballant, ocupant-me de la informació del grup d’Argentina. I la resta han arribat ja aquí, amb interès, esperit crític i menys implicació. Ens fem grans.
Diumenge vaig sortir de la feina, tard i atabalat. No vaig gosar agafar el cotxe del pàrquing. Al davant hi havia molta gent de vermell, cantant, cridant, saltant. Me’n vaig anar a peu cap a casa tot rumiant què té aquest esport que pot fer felices tantes persones; i perquè a alguns els molesta que d’altres manifestin l’alegria al carrer, com a tot arreu. Menys nacionalista i més ingenu que mai arribo a la conclusió que deu ser perquè no tothom veu el futbol com un joc d’onze contra onze, i aquesta vagada no ha guanyat Alemanya.
