Qüestió de formes
No em fa la impressió que el comunicat emès aquesta setmana per l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF) hagi provocat un gran enrenou en l’Andorra influent. Acusar d’una manera tèbia i velada els bancs de realitzar operacions contràries al fair play financer serà una maniobra absurda, innecessària i provocadora, o més aviat una acció eficaç i planificada? S’ha advertit les entitats del risc de fer allò que segurament fan de sempre i potser ara no seria aconsellable que fos gaire evident. Sent una mica barroers diríem que el seu negoci és captar diners, moure’ls de la manera més rendible possible i obtenir-ne els beneficis. I si a les Valls un privilegiat context encara permet operar amb avantatges qui no va a buscar pempins a Sispony, a la Seu d’Urgell o a Sebastopol?
Amb la declaració l’organisme que vetlla pel bon govern de les finances justifica la seva existència i qui sap si calma els ànims d’algun veí enfadat per la competència deslleial, tot sense comprometre gaire els d’aquí. No apareixen noms i cognoms, no hi ha expedients coneguts, termes com “alguns” i “presumptament” afegeixen inconcreció. Tots els bancs estan a la picota però també tots poden comunicar que no se senten al·ludits, que l’advertiment deu ser pel veí, i per tant no han de defensar-se ni justificar res de res. Fins i tot el Govern, el Gran Germà que ho veu tot i al qual no se li escapa res, assegura que desconeixia l’assumpte i no hi fica cullerada. Així, la greu acusació queda en una petita reprimenda. I sobretot tothom segueix tenint clar que l’últim que s’ha de perdre són les formes.
