Cosa de tres hores
El dia dos després de Sarkozy estic gairebé segur que es tornarà a pondre el sol. En l’excepcionalitat de la visita vaig intuir signes de normalitat, de normalització del que ha de representar l’equilibradora figura institucional, però al cap i a la fi president francès primer i Copríncep d’Andorra molt després. Amic del protagonisme i mediàtic fins i tot quan deu estar sota la dutxa, vaig veure un Copríncep mesuradament proper, correcte, professional. El discurs de la plaça del Poble, tot i que amb alguna llicència de fina hipocresia, em va semblar pràctic i resulton. Poques frases per a la galeria i fermesa, aquesta vegada molt menys bel·ligerant, en l’assumpte dels paradisos, que va encendre la flama de la indignació i que va despertar alguns, per collons, de la volguda letargia. Va donar més mans de les previstes, fins i tot va signar algun autògraf i no crec que trobés gaire a faltar els cònsols d’Ordino. L’estada, ventilada segons el programa, sense escarafalls, ni passejos per mig país.
També van estar equilibrats els de davant del púlpit. Està bé que la concurrència sigui més aviat justeta en nombre, més encuriosida que apassionada, que arrenqui en discrets aplaudiments només un parell de vegades i que marxi per on ha vingut, pensant segurament que tant de bo amb aquesta excursió millorin les carreteres que porten al Pas i que no es tanquin centres de l’escola francesa. La resta de millores, amb Sarkozy o sense, s’hauran de gestar a Casa de la Vall, a l’edifici administratiu, als comuns, de dia i de nit si fa falta. Per a les visites de cortesia, amb tres hores n’hi ha prou.
