Com si fos a la llotja d’una plaça taurina, com si fos el Cèsar enmig del circ romà, hi havia l’esperança que el Govern de Zapatero decidís aixecar el dit polze en favor de l’N-145. Nou quilòmetres de carretereta de les espanyes però el cordó umbilical que tenen les Valls amb una banda del món. Ara els efectes de la crisi han deixat a mitges el lífting a què ja l’estaven sotmetent amb el perill d’eternitzar sots i molèsties.
Es planyen de la mala sort els fronterers que a diari circulen, i no per plaer, duana amunt i duana avall; es planyen andorrans i residents, que un cop a la setmana o un cop al mes fugen cap a Barcelona; es planyeran els cada cop més esforçats shoppers i esquiadors, qui sap si algun dia necessitaran rodes de claus per pujar. I sobretot tocarà lamentar-se als governants de torn, alturgellencs i andorrans, vençuts per una Vall d’Aran que sí que tindrà la seva dosi de millora de carreteres. A Bartumeu i companyia compartir Internacional Socialista no els ha valgut per rebre el favor de ZP. De moment ja rumien com resultar convincents a l’hora de pidolar un reasfaltatge durador que alleugereixi la pena.
Són els inescrutables designis de Fomento, contra els quals només es pot lluitar amb resignació, paciència i velocitat moderada per no deixar-se els amortidors pel camí. Ben mirat, els sotracs que més importen són a casa, i no tan sols els provoquen els trams mal enquitranats. Arriba un altre setembre i el més calent del pressupost és a l’aigüera. L’euríbor torna a pujar, baixen visitants, importacions i fins i tot els isards. Més revolts que a la menyspreada N-145.
Els pisos buits formen part des de fa anys del paisatge menys agraït de les Valls, i no només al juliol o l’agost, quan el personal enfila cap a la platja. A les propietatsque han adquirit els forasters per esquiar el cap de setmana o com a inversió que rendeixi menys a Hisenda, o als que la rotatòria de lloguers i l’anada i tornada dels temporers deixen tancats un mes sí i l’altre no s’hi ha afegit l’estoc de la crisi. Bom bolla petada, totxo acumulat i cartells i anuncis de “en venda” perquè ningú no compri. Promotors, constructors o immobiliàries decideixen com conviure amb un bon llistat d’immobles amb les finestres abaixades, i segur que n’hi ha que no els fa res tenir-los així, fins que els núvols negres escampin. Però hi ha uns pisos que no es poden permetre els llums apagats, el socials del Pas. Fa un any que el comú va enllestir el projecte destinat al lloguer i no s’ha aconseguit ocupar ni una vintena dels noranta-dos apartaments. Es van aixecar amb l’ob jectiu de fer més accessible l’habitatge a les persones que viuen i/o treballen a la població, una fita lloable, però s’ha fracassat en l’intent. Hi haurà mil raons per justificar la desfeta: la qüestió conjuntural sona més aviat a excusa; en canvi haver decidit tirar endavant amb una concessió pel mig sembla més aviat una errada, perquè en aquestes circumstàncies l’interès social i el comercial són més difícils de compaginar. D’entrada, que l’empresa que gestiona les desangelades llars vulgui canviar les regles i demani posar-ne a la venda dues terceres parts no sona bé. I si primer proven d’abaixar el preu dels lloguers?
Vist com estan les coses del Runer cap avall potser hauríem de celebrar que a les Valls no hi hagi suficient espai per a un aeroport. Només que els hipotètics controladors aeris nacionals s’haguessin empeltat de la meitat de l’elegant manera de procedir del sindicat majoritari espanyol del gremi potser s’haguessin carregat de cop la CASS amb alguna de les, diuen, vagues encobertes. Els reputats professionals es posen d’acord un dia per agafar-se unes angines col·lectives i comencen els retards, els vols cancel·lats i el caos aeroportuari.
Si no fos per la nòmina que els entra pel banc a final de mes o pel fatxenda del seu portaveu, un jovenot ben plantat, ben vestit i amb cara de ser el gendre perfecte, aquests experts del Tetris aeri fins i tot m’acabarien caient simpàtics. Sense cap necessitat d’encendre pneumàtics enmig de la carretera han estat capaços de treure de polleguera AENA i el govern espanyol des de fa mesos, mantenint un pols amb el ministre de torn. En resum, que fan tota la sensació de tenir la paella pel mànec, cedint ben poc en les reivindicacions, amb l’objectiu de perdre poques plomes en la negociació del conveni i mantenir les condicions laborals que algun dia algú molt satisfet amb la seva tasca els va concedir. Ara tenen embastat un acord de mínims i per fortuna el mal de ventre que han provocat des de fa setmanes a tots aquells que han pogut pagar-se un viatget per aire en el ja complicat estiu de la crisi ha estat alleujat amb el noble gest de retirar l’amenaça d’aturada. Doncs, se’ls haurà de donar les gràcies i estirar de la cadena.
Ara que a la televisió sovintegen els programes que fan dentetes mostrant les bondats del Carib és hora de trencar una llança en favor d’una platja nostrada, en la qual molts dels mortals més mortals de les Valls inverteixen estalvis i remullades d’estiu. La franja de la costa catalana en qüestió, colonitzada entre d’altres pels adhesius AND, et rep amb una sorreta fina i enganxosa, que s’arrossega des del primer fins a l’últim dia d’estada si no s’ha perfeccionat la tècnica per saber-se-la espolsar; és una platja generosa, amb metres per recórrer, per entrenar la marató si cal, mar enfora i mar endins, sense necessitat de patir perquè el nen no faci peu –abans es cansarà de caminar– ni de mantenir l’esperança de perdre de vista la sogra; és una platja socialitzadora, on per un estrany efecte magnètic les onades atreuen les persones amb tanta força que a primera línia, entre para-sol i para-sol, costa que passi l’aire, on el trajecte del darrere cap al davant i viceversa és un perillós eslàlom en què cal mesurar els passos per no trepitjar l’ull de poll d’alguna senyora; és una platja activa, que els dies en què l’aigua empeny fort cap a terra permet intimar amb llefiscoses algues marines, en el millor dels casos, o altres sòlids flotants de diversa procedència, si la fortuna no et somriu.
És una platja que a final d’agost pot afartar, però que després de Meritxell potser ja s’enyora. És una platja com totes, on en algun moment tanques els ulls, escoltes la remor de la mar i pots imaginar-te mil platges, mil històries i mil finals possibles. Un petit i imperfecte respir.
