La platja
Ara que a la televisió sovintegen els programes que fan dentetes mostrant les bondats del Carib és hora de trencar una llança en favor d’una platja nostrada, en la qual molts dels mortals més mortals de les Valls inverteixen estalvis i remullades d’estiu. La franja de la costa catalana en qüestió, colonitzada entre d’altres pels adhesius AND, et rep amb una sorreta fina i enganxosa, que s’arrossega des del primer fins a l’últim dia d’estada si no s’ha perfeccionat la tècnica per saber-se-la espolsar; és una platja generosa, amb metres per recórrer, per entrenar la marató si cal, mar enfora i mar endins, sense necessitat de patir perquè el nen no faci peu –abans es cansarà de caminar– ni de mantenir l’esperança de perdre de vista la sogra; és una platja socialitzadora, on per un estrany efecte magnètic les onades atreuen les persones amb tanta força que a primera línia, entre para-sol i para-sol, costa que passi l’aire, on el trajecte del darrere cap al davant i viceversa és un perillós eslàlom en què cal mesurar els passos per no trepitjar l’ull de poll d’alguna senyora; és una platja activa, que els dies en què l’aigua empeny fort cap a terra permet intimar amb llefiscoses algues marines, en el millor dels casos, o altres sòlids flotants de diversa procedència, si la fortuna no et somriu.
És una platja que a final d’agost pot afartar, però que després de Meritxell potser ja s’enyora. És una platja com totes, on en algun moment tanques els ulls, escoltes la remor de la mar i pots imaginar-te mil platges, mil històries i mil finals possibles. Un petit i imperfecte respir.
