Sotracs
Com si fos a la llotja d’una plaça taurina, com si fos el Cèsar enmig del circ romà, hi havia l’esperança que el Govern de Zapatero decidís aixecar el dit polze en favor de l’N-145. Nou quilòmetres de carretereta de les espanyes però el cordó umbilical que tenen les Valls amb una banda del món. Ara els efectes de la crisi han deixat a mitges el lífting a què ja l’estaven sotmetent amb el perill d’eternitzar sots i molèsties.
Es planyen de la mala sort els fronterers que a diari circulen, i no per plaer, duana amunt i duana avall; es planyen andorrans i residents, que un cop a la setmana o un cop al mes fugen cap a Barcelona; es planyeran els cada cop més esforçats shoppers i esquiadors, qui sap si algun dia necessitaran rodes de claus per pujar. I sobretot tocarà lamentar-se als governants de torn, alturgellencs i andorrans, vençuts per una Vall d’Aran que sí que tindrà la seva dosi de millora de carreteres. A Bartumeu i companyia compartir Internacional Socialista no els ha valgut per rebre el favor de ZP. De moment ja rumien com resultar convincents a l’hora de pidolar un reasfaltatge durador que alleugereixi la pena.
Són els inescrutables designis de Fomento, contra els quals només es pot lluitar amb resignació, paciència i velocitat moderada per no deixar-se els amortidors pel camí. Ben mirat, els sotracs que més importen són a casa, i no tan sols els provoquen els trams mal enquitranats. Arriba un altre setembre i el més calent del pressupost és a l’aigüera. L’euríbor torna a pujar, baixen visitants, importacions i fins i tot els isards. Més revolts que a la menyspreada N-145.
