“La política és així”, hauria conclòs hàbilment Johan Cruyff aquesta setmana en cas de ser diputat al Parlament català. Cert. Ens han obsequiat amb el final d’una lliçó que diríem que va començar al setembre, amb la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Llavors els diputats convergents van tenir llibertat de vot i ERC es va posicionar contra la fiesta; mesos després es parlava de nou dels mateixos animals amb banyes, però ara la fiesta s’ha transformat en festa, i a l’hora de legitimar els correbous CiU ha dit “sí” en bloc. ERC, lògicament, també ha fallat a favor. Els respectius ponents van exposar mil matisos per demostrar que una pràctica i l’altra ni tan sols són cosines germanes i desfer-se així de les acusacions d’electoralisme. Però no és cert que tant al juliol com al setembre s’ha parlat del tracte que reben els braus i que, veient els resultats, aquests s’haurien de sentir animals-objecte? Dels dos qüestionables canvis de parer em quedo amb el d’Esquerra, d’un cinisme més sincer.
A les Valls no hi ha braus i les coses semblen més ordenades. De fet Joan Gabriel potser s’ha ficat en un jardí en dir que a Coalició Reformista es plantejaria donar llibertat de vot en l’assumpte de la reducció de la nacionalitat (ja hi ha qui el contradiu). Podria ser un interessant precedent, però tot fa pensar que les cada cop més previsibles eleccions avançades ens privaran del final de la història. Si els comicis arriben aviat segur que estalvien algun maldecap, perquè als recintes parlamentaris s’imposa la disciplina i manen els partits. I les llibertats, en tot cas, són en honor a l’estratègia.
Conec resistents a l’embruix de la televisió, reacis a posar un LCD de 32 polzades a la seva vida. És una actitud meritòria, fora de l’abast de la majoria dels mortals, enganxats per defecte a la caixa tonta i exposats sense cap voluntat de reforma a informatius, pel·lícules, sèries, esports, realities i teleporqueria vària. Per a aquesta segona espècie, entre els quals m’incloc sense rubor, les Valls semblaven no fa pas gaire un emplaçament prometedor. Amb bombo i platerets es publicitava llavors que l’apagada analògica arribava més aviat que a enlloc i que davant de la pantalla s’obria un mosaic de possibilitats i divertiment gairebé sense límit. La TDT prometia qualitat, d’imatge, i quantitat, de cadenes. Un servidor en presumia quan se n’anava cap a les Espanyes, on llavors estaven a les beceroles en això de multiplicar els canals. Però ves per on que ara allà n’hi ha el doble que aquí.
Ja se sap que el potencial veí és molt major, però ara que Andorra Telecom ha fet un gest amb els forfets de mòbil –sempre amb un límit, això sí– potser és el moment d’una concessió governamental que ens permeti ampliar l’espectre del comandament a distància i ser conseqüents amb la revolució tecnològica. Les sessions del Consell per la nacional poden arribar a ser distretes, però estaria bé veure de franc, com a Catalunya, la Vuelta per Teledeporte, a Bob Esponja per Clan, o la sobredosi de barcelonisme de BarçaTV. Ara per gaudir d’aquest petit plaer no hi ha més remei que abonar-se a la fibra òptica, producte estel·lar i negoci per protegir. El monopoli podria mostrar-se una mica més generós.
La canallesca de les Valls haurà elevat a la categoria de personatge públic algun freak en els darrers temps. És una inèrcia a la qual s’aboquen els mitjans de comunicació, cada cop menys reticents que la informació s’amaneixi amb un peculiar sentit de l’espectacle. És clar que les dimensions, la transcendència i fins i tot la idiosincràsia d’aquestes contrades no fan pensar que algú, per molt sonat que vulgui estar, pugui gaudir de la notorietat que ha pres el pastor cristià Terry Jones. Des de Gainesville (Florida) amb uns cinquanta feligresos i un revòlver a la cintura, ha acaparat portades de tot el món per l’amenaça de perpetrar un Sant Joan per avui, 11 de setembre, i amb l’Alcorà, el llibre sagrat de l’Islam, de matèria primera de la foguera. Les protestes al món musulmà i no musulmà i la mediació d’altes instàncies han fet, no sense suspens, reconsiderar el tema al personatge.
Jo, que de religions i de fanatismes en vull saber ben poca cosa, m’apunto a la fabulació i la teoria de la conspiració per sospesar una possibilitat. I si Jones mai no ha volgut cremar res? I si darrere el seu extens bigoti s’amaga un ganxo perquè les comunitats religioses facin una demostració pública de germanor i escenifiquin pau i concòrdia, s’empetiteixi la mesquita de la zona zero de Nova York i l’administració Obama recuperi alguna dècima en les enquestes de popularitat? Crec que no valdria com a pla de xoc d’assessors polítics, però potser sí com a guió cinematogràfic. De comèdia de sèrie B, i amb final feliç si no fos perquè ja ha deixat víctimes pel camí. Esperpèntic.
Gràcies a l’online i a decisions del Govern puc gaudir de fa un temps de les rodes de premsa posteriors al consell de ministres tot atenent altres menesters laborals. Abans no vaig ser-ne assidu, però la despistada memòria i el consum informatiu de deu anys a les Valls m’arriba per retenir pinzellades dels ministres portaveus. Dels enrics a Pujal, que va estar temps exercint de gentleman, proper, somrient, amb planta, el tinc més present que a Casadevall. Llàstima que se l’agafés massa cops en fora de joc. De Juli Minoves queden minuts d’al·locució i la innovació escènica, amb faristol i micròfon acoblat al cos. També hi ha hagut protagonisme femení, amb una Montserrat Gil de vegades insegura i una Conxita Marsol sòbria. I Meritxell Mateu. Els socialdemòcrates han deixat enrere aquesta figura i la majoria de cops compareix el primera espasa. Discurs fluid, background inacabable i taules suficients perquè no el puguin queixalar així com així. Tot amanit amb un punt defensiu que exemplifica un tic d’elocució –em sona entre alliçonador i superb– a l’inici de moltes respostes: “Miri…”, etziba Jaume Bartumeu.
Però arriba dimecres i el cap de Govern arrenca amb el gran anunci d’unes concentracions de Porsche i Ferrari per dinamitzar l’eix comercial, i segueix amb una rajada poc espontània cap al director de Vallnord. I el pressupost? Diu que del que s’ha tractat no en farà notícia. Serà que tot just arribem de la platja; serà que les qüestions d’Estat bé mereixen ser secretes. En tot cas, i no és la primera vegada, quin malbaratament de recursos per a tanta poca cosa a dir.
