Avui se m’ha ficat al cap reclamar una mica de consideració per Meritxell. No la Verge o l’exministra, l’avinguda és el que em preocupa, ella i el seu apèndix comercial masculí, Carlemany. La crisi sembla que ens aboca a un nou brainstorming per veure com l’eix comercial pot treure el país del pou i com els estimats turistes se sentiran més còmodes i receptius, amb un pla de dinamització que està a les beceroles però inclou fer les avingudes per a vianants.
Per a un servidor, més urbanita que trescador, Meritxell ja fa un petit tros de l’existència, amb aquelles passejades badoques enmig de la marabunta, a la recerca d’algun aparador que satisfaci el mono de consum, la petita dosi de compra compulsiva a la qual de tant en tant estem abocats bona part dels humans, la privilegiada. Doncs bé, una altra passejada, aquesta per l’hemeroteca, m’ha permès constatar com Meritxell i la seva continuació no han pogut viure amb certa tranquil·litat com a mínim en el darrer lustre, des que les famoses estructures de Tagliabue van provocar una revolta popular. Després amb més obres i tancaments al trànsit a l’estil Guadiana, en funció de les hores, dels dies, del temps, l’afluència de turistes i vés a saber si dels estats d’ànim. En definitiva, que a la pobreta me l’hi han donat la volta com a un mitjó unes quantes vegades i no es queixa. Així que si ara torna a venir una altra remenada, si us plau que la deixin polideta i per temps a base de consens comunal, comercial i veïnal, d’aquest que no sovinteja.
Ah, i per si serveix d’alguna cosa la trobo més bonica sense cotxes.
La crisi ens ha d’aprimar, calcem-nos. Això és el que prediquen els tòtems de l’economia i la política del nostre món, l’occidental. Que allò que s’anomena Estat del benestar s’acaba com a mínim tal com ha funcionat les darreres dècades. I els moviments per aquí i per allà ho confirmarien. Les mesures semblen imparables, s’haurà d’assistir amb resignació a la pèrdua dels drets o els privilegis socials, segons com es miri i qui ho miri. Veure com l’Estat va perdent pes davant la força del diner. Però hi ha maneres de viure-ho i, sincerament, passar el tràngol a la francesa em sembla més digne i valent. El duet Cameron-Clegg ha fet malifetes a la Gran Bretanya, amb una dràstica reducció del pressupost que comporta entre d’altres coses mig milió de llocs de treball eliminats al sector públic i 20.000 milions d’euros menys per a polítiques socials. La reacció, sempre passada pel sedàs dels mitjans, ha estat massa britànica. En canvi el copríncep Sarkozy ampliarà a casa seva dos anys l’edat de jubilació i li han muntat un sidral que déu n’hi do. Han bloquejat mig país, fins i tot arribant al Pas de la Casa, i sindicats i estudiants continuaran les protestes per demanar que no sempre els mateixos paguin els plats trencats.
Potser es podrien estalviar la gran quantitat de disturbis –els violents estan inevitablement incrustats en qualsevol tipus de protesta– però quan un poble surt al carrer, sigui per celebrar o per protestar com és el cas, demostra que és viu. I d’això en poden donar lliçons els d’allà dalt, perquè a les Valls al carrer se surt en tot cas a passejar el gos. Què hi farem.
Després d’escoltar les coses que diu el desacreditat president de la patronal espanyola –“se surt de la crisi treballant més i guanyant menys”, avisa als treballadors Díaz Ferran–, les receptes que proposa l’empresariat de les Valls per superar el sotrac sonen a música celestial. Potser alguns, o molts, o tots, comparteixen el pràctic pensament del seu col·lega, però almenys no ho fan públic i deixen els mètodes de la revolució industrial allà on els correspon, algun segle enrere. I amb caretes o sense aquesta setmana han tornat a posar sobre la taula, fins i tot amb esperit autocrític, propostes en què hi ha consens generalitzat. La cosa està molt malament, cal replantejar el model econòmic, ser més competitius, obrir-se a nous sectors, a la inversió estrangera, atraure talent, deixar enrere el proteccionisme… reforma fiscal, reforma jurídica, reforma mercantil, reforma a l’administració pública… –la reforma sociolaboral ja l’afegeixo jo–. I per sobre de totes les peticions una necessitat i un impossible a la vegada. Que s’actuï amb urgència i decisió.
Si els diagnòstics estan fets i el camí cap a la cura traçat costa de creure aquest pas de tortuga i sense rubor. Així se seguirà, i més ara amb noves prioritats i només una recepta per atendre. No té res a veure amb el fet de vèncer la crisi, sinó fer-ho a les eleccions anticipades. I si fins allà cal cuinar a foc lent, es fa. Arriba l’enèsim crit d’auxili i al Consell General només saben allargar l’agonia, i la classe política es reorganitza entre lluites internes intentant lligar les alineacions més adequades per al nou assalt a la cadira.
Aquests dies de Nobel, amb el reconeixement de carreres professionals, fites i aportacions a la humanitat, el cinema ens obsequia amb dos perfils inigualables. Ahir s’estrenava a Espanya la segona part de Wall Street i el retorn de Gordon Gekko, el tauró de les finances sense escrúpols encarnat per Michael Douglas fa més de vint anys. “La cobdícia, a falta d’un mot millor, és bona, és necessària i funciona”, deia llavors dins la pantalla aquest projecte de vilà modern, que sorprenentment es va convertir en un model a imitar per a molts a final de la dècada del 1980. El 2010 torna després d’un temps a la garjola i amb la voluntat de redempció a l’aire. Potser hi ha un tros de cada broker novaiorquès dins d’ell, però Gekko no és ningú més enllà de la ficció. En canvi el protagonista de The social Network, la pel·lícula que arriba la setmana vinent, té DNI. Es diu Mark Zuckerberg i amb 26 anys és l’amo de facebook i el bilionari més jove de la història. És clar que sembla que no li ha caigut bé el biopic, perquè entre altres coses retrata –com han posat en evidència importants batalles legals– presumptes aprofitaments i traïdories a amics per assolir l’èxit en solitari. Assimilada la incapacitat física i d’habilitats per ser Nadal, Gasol o Cristiano Ronaldo, a quin jovenet en formació no el sedueix Gekko o Zuckerberg en lloc de ? Milions a canvi de peatges morals salvables, diríem. Hi ha qui diu que la crisi econòmica seria molt més fàcil de vèncer si se superés l’altra, la de valors. Sigui com sigui, tocarà fer una escapadeta al cinema (o fer servir la mula), l’un i l’altre segur que ens ensenyen alguna cosa.
