Desafinats
Sorprès, bocabadat, astorat, al·lucinat, espantat, compungit, pessimista… Així m’ha deixat una setmana d’emocions fortes que em fa pensar si entre tots ens hem begut l’enteniment. La dura declaració del síndic contra una decisió dels seus hauria d’haver acabat d’estripar-ho tot. Sense ànims de menystenir ningú, mai no hauria pensat que un grup de cant coral format per nens tingués la capacitat de sacsejar un parlament, un Govern, un partit, de la manera com ho han fet els petits i expetits cantors del Cor Nacional indignats davant l’acomidament de la seva directora, que semblaria tenir un fortíssim ascendent sobre tots ells i les respectives famílies. Polititzats també, segur. Mentre a Espanya es mobilitzaven els sindicats, a les Valls ho feien els cantors. La crisi és la mateixa però aquesta és la realitat que es viu aquí.
La rajada de Dallerès, que en un acte d’amnèsia voluntària va oblidar que presideix Casa de la Vall, no ha estat l’únic succés paranormal. Dimecres, al Consell, el Govern es va desacreditar. Enrocat, sense respostes ni arguments, generant dubtes raonables davant una oposició que es fregava les mans. I amb un grup parlamentari callat, sense ni tan sols auxiliar-lo amb alguna pregunta amable. La legislatura ja va néixer dèbil i els últims esdeveniments invaliden qualsevol intent de redreçar la nau, que no hi és. Ni la prioritat de les lleis fiscals no hauria d’aturar les eleccions anticipades, perquè oblidem una mala temporada i pensem, els que encara volem ser ingenus, que es pot encetar una de nova amb una orquestra més afinada i amb nous components.
