Receptes
Després d’escoltar les coses que diu el desacreditat president de la patronal espanyola –“se surt de la crisi treballant més i guanyant menys”, avisa als treballadors Díaz Ferran–, les receptes que proposa l’empresariat de les Valls per superar el sotrac sonen a música celestial. Potser alguns, o molts, o tots, comparteixen el pràctic pensament del seu col·lega, però almenys no ho fan públic i deixen els mètodes de la revolució industrial allà on els correspon, algun segle enrere. I amb caretes o sense aquesta setmana han tornat a posar sobre la taula, fins i tot amb esperit autocrític, propostes en què hi ha consens generalitzat. La cosa està molt malament, cal replantejar el model econòmic, ser més competitius, obrir-se a nous sectors, a la inversió estrangera, atraure talent, deixar enrere el proteccionisme… reforma fiscal, reforma jurídica, reforma mercantil, reforma a l’administració pública… –la reforma sociolaboral ja l’afegeixo jo–. I per sobre de totes les peticions una necessitat i un impossible a la vegada. Que s’actuï amb urgència i decisió.
Si els diagnòstics estan fets i el camí cap a la cura traçat costa de creure aquest pas de tortuga i sense rubor. Així se seguirà, i més ara amb noves prioritats i només una recepta per atendre. No té res a veure amb el fet de vèncer la crisi, sinó fer-ho a les eleccions anticipades. I si fins allà cal cuinar a foc lent, es fa. Arriba l’enèsim crit d’auxili i al Consell General només saben allargar l’agonia, i la classe política es reorganitza entre lluites internes intentant lligar les alineacions més adequades per al nou assalt a la cadira.
