Maneres de viure-ho
La crisi ens ha d’aprimar, calcem-nos. Això és el que prediquen els tòtems de l’economia i la política del nostre món, l’occidental. Que allò que s’anomena Estat del benestar s’acaba com a mínim tal com ha funcionat les darreres dècades. I els moviments per aquí i per allà ho confirmarien. Les mesures semblen imparables, s’haurà d’assistir amb resignació a la pèrdua dels drets o els privilegis socials, segons com es miri i qui ho miri. Veure com l’Estat va perdent pes davant la força del diner. Però hi ha maneres de viure-ho i, sincerament, passar el tràngol a la francesa em sembla més digne i valent. El duet Cameron-Clegg ha fet malifetes a la Gran Bretanya, amb una dràstica reducció del pressupost que comporta entre d’altres coses mig milió de llocs de treball eliminats al sector públic i 20.000 milions d’euros menys per a polítiques socials. La reacció, sempre passada pel sedàs dels mitjans, ha estat massa britànica. En canvi el copríncep Sarkozy ampliarà a casa seva dos anys l’edat de jubilació i li han muntat un sidral que déu n’hi do. Han bloquejat mig país, fins i tot arribant al Pas de la Casa, i sindicats i estudiants continuaran les protestes per demanar que no sempre els mateixos paguin els plats trencats.
Potser es podrien estalviar la gran quantitat de disturbis –els violents estan inevitablement incrustats en qualsevol tipus de protesta– però quan un poble surt al carrer, sigui per celebrar o per protestar com és el cas, demostra que és viu. I d’això en poden donar lliçons els d’allà dalt, perquè a les Valls al carrer se surt en tot cas a passejar el gos. Què hi farem.
