Els mitjans han oficialitzat el final de la guerra freda després de la cimera de l’OTAN del cap de setmana passat a Lisboa. Rússia ja és un “soci”, i estudiarà participar en la creació d’un escut antimíssils però malgrat això ens segueixen venent el món com un lloc de bons i dolents, i ara l’Iran i Corea del Nord serien les principals amenaces en forma d’Estat. I és que a la mateixa altura de l’amor com a motor de la humanitat –ho diu el tòpic– hi podríem situar l’odi i l’animadversió. I no és necessari mirar molt lluny per trobar contra qui lluitar. Qui no té un enemic a la seva vida? A l’escola, a la feina, a la família, al bar, a la comunitat de veïns… Aquesta setmana fins i tot s’han arribat a identificar al país enemics de les emissions de deute públic, de la CASS i de les rodes de premsa.
El que sorprèn és que amb la que està caient pertot arreu no s’hagin concentrat energies contra un enemic més que identificat. Primer va ser Grècia, i ara ha tocat rescatar Irlanda, abocant milers de milions perquè els bancs no petin i arrosseguin tothom amb ells. La UE, el BCE, l’FMI, tots insten a la responsabilitat i a millorar el control l’activitat financera perquè les malifetes no surtin de mare mentre als governants els toca adoptar compromisos difícils, acomiadant funcionaris o retallant prestacions socials. Ha arribat l’hora de fer canvis, res serà com abans, diuen. Sí. Toca enfrontar-se a nous models, però nous models dins d’un model, el dictat pels mercats. Ens engoleix, indestructible, i ho assumim amb resignació mentre abonem la quota mensual de la hipoteca.
Ja se sap que les normes estan per complir-les, i al Consell General més. És l’oratori on es ventila una part del futur de les Valls, la que ens deixen veure; un espai honorable, de debat obert, on els escollits pel poble que vota defensen les seves tesis i escenifiquen acords i desacords. Per això s’ha de ser cerimoniós i seguir el reglament de forma escrupolosa, amb aquell “gràcies senyor síndic” quan es pren el torn de paraula i quan es finalitza la intervenció. Tot està pautat, amb llum i taquígrafs, i no hi caben les ovacions i esbroncades massives que tant agiten hemicicles veïns. I per això quan algú aixeca la veu més del compte, com dijous amb la discussió entre el síndic i el líder d’ApC, ja parlem de tensió als titulars de premsa i els representants del poble s’apressen a titllar l’afer de lamentable i impropi d’una cambra tan solemne.
Però quan la presumpta correcció ens porta a escoltar respostes que defugen la pregunta, i la pregunta refeta amb altres paraules, i noves respostes que no aclareixen res, i una nova pregunta des de l’altra banda de la bancada… i el diàleg de sords que continua, i costa treure l’entrellat de tot plegat perquè no es dóna el braç a tòrcer, i hi ha poca voluntat de tancar la confusió… Llavors penses que darrere l’aparent polidesa hi ha incorrecció, manca de respecte cap al ciutadà, que mereix intervencions més honestes i explicacions més clares. I que convindria que algú deixés el reglament de banda, es plantés allà al mig i s’atrevís a llançar un “prou” a l’estil Cuní, o el “a la mierda” de Labordeta. Per veure si desperten.
Darrere del posat tristot de José Montilla hi deu haver un catxondo de tres parells de nassos, perquè l’última broma del president català amb la data de les eleccions ha estat de campionat. Ho ha intentat, però finalment els comicis autonòmics no coincidiran amb el Barça-Madrid, i encara que sigui per una mena de decret no escrit, la política haurà guanyat el futbol per una vegada, que ja és molt en els temps que corren. L’operador televisiu ha acceptat que no es jugui en diumenge i que sigui l’endemà de la catarsi política, un dilluns feiner a les nou de la nit amb el que això suposa, diuen, de greuges i pèrdues –alguna cosa els hauran promès–. És clar, que si el partit i la jornada d’exercici democràtic haguessin coincidit hi hagués hagut un altre guanyador i cent mil dilemes morals. A l’abstenció-protesta futbolística caldria sumar les desercions dels titulars de les taules electorals per indisposició o la mort del canari i la posterior recerca dels suplents per la geografia catalana. I si el duel hagués anat tard hi hagués hagut nit de transistors, amb interventors i ves a saber si candidats fent veure que segueixen els resultats de les urnes tot sintonitzant alguna emissora valenta. I els recomptes? Potser enmig de la moviola s’hagués superat el rècord de longevitat que deu detenir algun dels que s’han fet a Andorra, proporcionalment parlant.
Finalment res d’això succeirà, s’estalviaran gags electorals i vencedors i vençuts tindran un dia després diferent, amb el tripartit que serà història i el partit, el de futbol, com a protagonista. I el dimarts sortirà el sol. I la crisi.
La capacitat d’influir en l’entorn podria valdre com a sinònim de poder, i a posicionar les persones del món amb més ascendència és al que es dedica la prestigiosa revista Forbes des de fa un grapat d’anys amb un dels molts rànquings que elabora. La notícia d’aquest 2010 seria que el president dels Estats Units, Barack Obama, ha perdut el ceptre en benefici d’un altre president, el xinès Hu Jintao, en una llista que encapçalen sobretot polítics. La Xina, diuen, ho engolirà tot en poc temps, i aquest és l’home que dirigeix el gegant. Però més enllà de qui és el superman del planeta em meravella el pragmatisme de Forbes per a la confecció de la llista i la consecució de mèrits que atorga al personal, incloent-hi Osama Bin Laden, en el lloc 57, o Joaquín Guzmán Loera, en el 60. Al primer li atribueixen l’honor, entre d’altres, d’haver causat dues guerres que han costat al país de les barres i les estrelles un trilió de dòlars. A l’altre, l’home més buscat a Mèxic i cap del cartel de Sinaloa, de ser el proveïdor de cocaïna més important dels EUA. Si més no és curiós que comparteixin rànquing amb líders espirituals com Benet XVI –en la cinquena plaça– o el Dalai Lama (39). I si al còctel hi afegim la presentadora de televisió Oprah Winfrey o el president de la FIFA Joseph Blatter la llista resulta d’allò més heterogènia.
Les Valls, en honor a la seva minúscula capacitat per ser determinants més enllà del Valira, només poden estar representades de retruc, amb el copríncep francès, Nicolas Sarkozy (19), que de poder ja en va demostrar una mica amb allò dels paradisos. Potser millor.
