Malgrat que el calendari del consumidor cada vegada és més uniforme i qualsevol dia de l’any és indicat per deixar-s’hi els calerons, el Nadal encara està marcat amb un vermell llampant en l’agenda del venedor i del comprador. És impossible abocar-se a aquestes dates sense haver de fer dispendi proporcionalment als ingressos de cadascú en detalls i obsequis múltiples per als més propers i menjars sumptuosos que acompanyen reunions i compromisos, tot i que després la VISA i els pagaments a terminis o el bicarbonat i l’omeprazole hagin de suportar-ho. Fins i tot, i d’acord amb alguns manuals econòmics d’estar per casa, m’han arribat arengues perquè ara que és temps de crisi l’onada de despesa es converteixi en la big wave i ens ajudi a veure la llum al final del túnel.
Em remou, però, que a aquesta voràgine que fins i tot deu costar d’esquivar el més radical dels antisistema es mescli sense remei amb una part del tradicional esperit nadalenc, el de la solidaritat i els bons desitjos, venut gairebé com un producte més a través de campanyes publicitàries, maratons televisives i demés. Que s’intercalin missatges sobre com de necessitat està el món i les dificultats d’alguns col·lectius amb els anuncis de cava i telèfons mòbils. I que ens acabi fent l’efecte que a cop de donatiu ens podem redimir dels pecats comesos per la humanitat i pensar sense remordiments que la colònia que ens acabem de comprar per una pasta ens farà més desitjats.
Paparruchas! Ui, perdó. Volia dir bones, consumistes i solidàries festes.
L’adolescència, l’edat indicada per alimentar mites, em va servir per penjar pòsters a dojo a les parets de la meva habitació. En un d’ells, més aviat una fotografia a doble pàgina d’una revista de paper cuixé, apareixia un ídol caigut fins i tot abans que jo clavés les xinxetes a la paret. En una presa frontal, el velocista canadenc Ben Johnson apareixia superb, alçant l’índex i celebrant la victòria amb rècord del món inclòs als cent llisos dels Jocs Olímpics de Seül. Dies després se’l desqualificava per dopatge, un succés que va sacsejar l’esport i va ser una mena d’inici oficial de la persecució dels tramposos. Em vaig resistir a despenjar el pòster durant molt de temps. La imatge era plàstica i poderosa, Johnson havia destronat Carl Lewis i em resistia a pensar que aquell superheroi d’uniforme vermell i farcit de múscul hagués estafat el personal. Anys després, diria que coincidint amb els Jocs de Barcelona, em vaig creuar amb ell. Era en un centre comercial. No el recordo envoltat d’expectació. El recordo acompanyat però amb aspecte solitari, amb la mirada perduda. Un trampós més, segur, però el van enxampar.
Des de llavors que em costa identificar herois, que n’hi ha. En tot cas els que m’interessen són molt més quotidians, propers i anònims. Encaixo amb un fair play de resignació que Alberto Contador o Marta Domínguez hagin estat els últims a caure i observo amb aire melangiós com nois i noies segueixen venerant esportistes, actors o cantants. Fins i tot diria que els envejo, encara incondicionals i immunes a les trampes de la vida. Deu ser qüestió d’edat.
Les filtracions de Wikileaks que amartellen el Govern dels Estats Units des de ja fa mesos i que els responsables de l’organització han decidit compartir amb la premsa internacional només han obert la porta del rebost dels amos del món. Les revelacions fetes aquests dies, algunes d’interessants i d’altres menys, hauran descoratjat els escriptors especialitzats en novel·les d’espionatge, que ho tindran difícil per superar la realitat revelada en el proper llançament editorial. De fet, han posat al seu lloc la diplomàcia nord-americana i, per extensió, la de qualsevol país amb ànims i capacitat per influir. Vaja, que han surat uns quants quilos de merda, maniobres i informacions poc elegants.
Cadascú haurà de decidir si Bradley Manning, el soldat que diuen que és l’únic informador dels secrets dels Estats Units, o Julian Assange, l’australià que s’ha erigit en el rostre visible de Wikileaks, són herois o brivalls. Tot i que el pes de la justícia sembla que els caurà a sobre, perquè el primer està esperant per ser jutjat i a l’altre no trigaran a enxampar-lo. El que sí que ha quedat demostrat és que allò que fa quaranta anys s’hagués tapat amb un suborn o un accident fortuït, ara ha transcendit a mig món, en bona part i herois al marge, gràcies a la tecnologia i mitjans com Internet, un contenidor infinit de secrets, escandalosos o no. Des del perfil més innocent de Facebook fins al més sofisticat sistema de seguretat del Pentàgon, les xarxes deixen rastre i tenen fugues, i tots som vulnerables. Visca l’era de la globalització! Almenys per a assumptes com aquest.
