El temps dels herois
L’adolescència, l’edat indicada per alimentar mites, em va servir per penjar pòsters a dojo a les parets de la meva habitació. En un d’ells, més aviat una fotografia a doble pàgina d’una revista de paper cuixé, apareixia un ídol caigut fins i tot abans que jo clavés les xinxetes a la paret. En una presa frontal, el velocista canadenc Ben Johnson apareixia superb, alçant l’índex i celebrant la victòria amb rècord del món inclòs als cent llisos dels Jocs Olímpics de Seül. Dies després se’l desqualificava per dopatge, un succés que va sacsejar l’esport i va ser una mena d’inici oficial de la persecució dels tramposos. Em vaig resistir a despenjar el pòster durant molt de temps. La imatge era plàstica i poderosa, Johnson havia destronat Carl Lewis i em resistia a pensar que aquell superheroi d’uniforme vermell i farcit de múscul hagués estafat el personal. Anys després, diria que coincidint amb els Jocs de Barcelona, em vaig creuar amb ell. Era en un centre comercial. No el recordo envoltat d’expectació. El recordo acompanyat però amb aspecte solitari, amb la mirada perduda. Un trampós més, segur, però el van enxampar.
Des de llavors que em costa identificar herois, que n’hi ha. En tot cas els que m’interessen són molt més quotidians, propers i anònims. Encaixo amb un fair play de resignació que Alberto Contador o Marta Domínguez hagin estat els últims a caure i observo amb aire melangiós com nois i noies segueixen venerant esportistes, actors o cantants. Fins i tot diria que els envejo, encara incondicionals i immunes a les trampes de la vida. Deu ser qüestió d’edat.
