Excessius
Malgrat que el calendari del consumidor cada vegada és més uniforme i qualsevol dia de l’any és indicat per deixar-s’hi els calerons, el Nadal encara està marcat amb un vermell llampant en l’agenda del venedor i del comprador. És impossible abocar-se a aquestes dates sense haver de fer dispendi proporcionalment als ingressos de cadascú en detalls i obsequis múltiples per als més propers i menjars sumptuosos que acompanyen reunions i compromisos, tot i que després la VISA i els pagaments a terminis o el bicarbonat i l’omeprazole hagin de suportar-ho. Fins i tot, i d’acord amb alguns manuals econòmics d’estar per casa, m’han arribat arengues perquè ara que és temps de crisi l’onada de despesa es converteixi en la big wave i ens ajudi a veure la llum al final del túnel.
Em remou, però, que a aquesta voràgine que fins i tot deu costar d’esquivar el més radical dels antisistema es mescli sense remei amb una part del tradicional esperit nadalenc, el de la solidaritat i els bons desitjos, venut gairebé com un producte més a través de campanyes publicitàries, maratons televisives i demés. Que s’intercalin missatges sobre com de necessitat està el món i les dificultats d’alguns col·lectius amb els anuncis de cava i telèfons mòbils. I que ens acabi fent l’efecte que a cop de donatiu ens podem redimir dels pecats comesos per la humanitat i pensar sense remordiments que la colònia que ens acabem de comprar per una pasta ens farà més desitjats.
Paparruchas! Ui, perdó. Volia dir bones, consumistes i solidàries festes.
