La rampa de llançament està preparada. Dimecres es vota el pressupost i si cap dels vint-i-vuit no para boig i es compleix amb allò anunciat estarem en els prolegòmens d’una nova cursa per agafar les regnes del país, que tal com està el panorama representa tota una responsabilitat, tot un repte, tot un marrón, cadascú que s’ho miri com vulgui. Els comptes no passen, es dissol el Consell General i es convoquen eleccions, que els experts en la matèria situen al voltant del 10 d’abril. No fa l’efecte que ens haguem de trobar gaires cares noves; això sí, esperem trobar-nos uns tarannàs diferents, que els ajudi a recuperar la credibilitat perduda. El guió diu que l’acord monetari amb la Unió Europea serà el cavall de batalla, que el tindrem fins a la sopa perquè Andorra s’hi juga el seu futur, diuen; però s’agrairan altres propostes que parlin de polítiques socials per als més desfavorits, que ofereixin solucions a curt termini per generar llocs de treball o que ens ensenyin un camí que uneixi les dues Andorres. Nacionals, residents, empresaris, assalariats, funcionaris, privats, milionaris, mileuristes… La campanya electoral serà una bona oportunitat perquè els representants del poble –com a mínim del que vota– es redimeixin de malifetes i incapacitats manifestes i mostrin la seva cara més constructiva. Que defugin la crispació amb sentit d’Estat.
I si això passa, no s’ho acabin de creure. Un cop tothom assegut a la cadira corresponent les hòsties poden volar des de totes bandes, i si el Consell torna a acolorir-se en una proporció similar a l’actual, que Déu ens agafi confessats.
No ho he pogut evitar. És la segona vegada que aprofito aquest espai per parlar de Silvio Berlusconi i el seu modus operandi. Ha passat més d’un any des del primer article, quan ja organitzava disbauxes a la seva residència d’estiu, i el primer ministre italià continua mantenint-se a la cadira, amb les capacitats intactes per superar mocions de censura i seguir demostrant les seves dots de seducció en sopars que acaben amb ressopó. Però el somriure amb Botox del magnat, primer, i polític, després, cada vegada resulta més forçat, perquè mentre el Constitucional italià ha rebaixat el seu nivell d’immunitat per haver de respondre davant dels tribunals, la fiscalia l’investiga per prostitució de menors i abús de poder. I l’estocada la pot haver donat l’Església, que viu al costat, que s’ha hagut de plegar a les pressions i, amb la prudència que la caracteritza, ha fet una crida a fomentar una “moralitat més robusta”.
A mesura que avancen tots els seus embolics sembla més difícil que Il Cavaliere pugui continuar resistint en el poder, amb símptomes evidents de desgast enmig d’un país dividit. Assegura que no ha pensat a dimitir i veu un complot pertot arreu. El pitjor de tot és pensar que el model que representa continuï seduint molta gent, la que li dóna suport. A tots ells potser els agradaria tenir la capacitat d’aixecar passions entre les noietes amb corbes, o potser no els faria res que la filla aconseguís notorietat i diners a canvi d’accedir als desitjos d’un respectable septuagenari. Per una qüestió de salut social convindria que a Itàlia girés ja la truita.
Les primeres enquestes promogudes pels mitjans donen un clar avantatge a l’exconsellera de Justícia catalana Montserrat Tura respecte de Jordi Hereu en la pugna que mantindran ambdós per encapçalar la candidatura socialista a l’ajuntament de Barcelona. A l’actual alcalde ja se li ha penjat el cartell de perdedor en tots els fronts i sembla que l’aparell del PSC li ha retirat el favor, cosa que fa pensar que ella s’ha tirat a la piscina amb un bon flotador. Però fa grinyolar l’intent i a la vegada diu molt de l’ambició política de Tura el fet que ja hagi estat alcaldessa a Mollet del Vallès, on encara resideix. És qüestió d’imatge. I hi ha un precedent recent que fa pensar que el flotador es pot desinflar, que potser a la Montse li passi el que a la Trini (Jiménez), que aquesta mateixa setmana ha estat a Andorra de ministra però que fa ben poc va perdre en la lluita per la candidatura a la comunitat de Madrid. Semblava que ho tenia tot a favor i va acabar encaixant amb el somriure de sempre la derrota enfront Tomás Gómez, menys mediàtic però al final més poderós.
Els protagonistes són diferents i els escenaris també, perquè a Madrid volen desbancar Esperanza Aguirre, que espera, i a Barcelona ciutat mantenir el tron davant l’amenaça convergent. En tot cas, i al marge de qui venci en aquest nou desafiament, s’ha de trencar una llança a favor de les eleccions primàries, un instrument que al cap i a la fi és una forma molt transparent de resoldre lluites intestines. A les Valls potser no cal. D’enfrontaments en sobren, però de militants tampoc en són gaires i ja es coneixen massa.
Després que els Reis Màgics hagin fet la feina podem donar el 2011 per encetat de forma oficial. Amb la disbauxa de Cap d’Any (pels que l’hagin tingut) ja en el record i la marxa de Melcior i els seus companys de viatge s’ha acabat la treva del Nadal, se’n va la màgia i torna una tossuda realitat que no muta. Ara costa pensar en propòsits puerils per al nou exercici. Apuntar-se al gimnàs per rebaixar quilets o començar aquell curs de fotografia que tenies al cap. Pertot segueix planant la paraula maleïda, que sembla que trigarem a desterrar: crisi.
El final del 2010 em va dur una sorpresa agradable, el retrobament amb amics que no veia de feia temps. Un dels tradicionals bars del poble va ser l’escenari d’una reunió improvisada i curta, perquè tothom tenia algun compromís per atendre, però que va venir de gust. L’arrencada va incloure els comentaris sobre aquestes criatures que no aixequen un metre, que ens fan molt més feliços i una mica més ocupats, i les inevitables referències al pas del temps. Tot molt habitual, res d’extraordinari. La cloenda, en canvi, va servir per analitzar com de fotut està el panorama, el temor a perdre la feina o com es viu a l’atur. Una anàlisi planera, resignada, entre patates, olives, mitjanes i Coca-cola, tot esperant que en d’altres trobades, on es cita Nietzsche, Krugman, Churchill, Attali o l’Eclesiastès, sàpiguen com redreçar el timó i ho vulguin fer.
Vam quedar que ho repetirem, amb més coordinació i una paella pel mig. Si aquell dia només parlem de com va de bé la temporada per al Barça ja estaré content.
