La trobada
Després que els Reis Màgics hagin fet la feina podem donar el 2011 per encetat de forma oficial. Amb la disbauxa de Cap d’Any (pels que l’hagin tingut) ja en el record i la marxa de Melcior i els seus companys de viatge s’ha acabat la treva del Nadal, se’n va la màgia i torna una tossuda realitat que no muta. Ara costa pensar en propòsits puerils per al nou exercici. Apuntar-se al gimnàs per rebaixar quilets o començar aquell curs de fotografia que tenies al cap. Pertot segueix planant la paraula maleïda, que sembla que trigarem a desterrar: crisi.
El final del 2010 em va dur una sorpresa agradable, el retrobament amb amics que no veia de feia temps. Un dels tradicionals bars del poble va ser l’escenari d’una reunió improvisada i curta, perquè tothom tenia algun compromís per atendre, però que va venir de gust. L’arrencada va incloure els comentaris sobre aquestes criatures que no aixequen un metre, que ens fan molt més feliços i una mica més ocupats, i les inevitables referències al pas del temps. Tot molt habitual, res d’extraordinari. La cloenda, en canvi, va servir per analitzar com de fotut està el panorama, el temor a perdre la feina o com es viu a l’atur. Una anàlisi planera, resignada, entre patates, olives, mitjanes i Coca-cola, tot esperant que en d’altres trobades, on es cita Nietzsche, Krugman, Churchill, Attali o l’Eclesiastès, sàpiguen com redreçar el timó i ho vulguin fer.
Vam quedar que ho repetirem, amb més coordinació i una paella pel mig. Si aquell dia només parlem de com va de bé la temporada per al Barça ja estaré content.
