Sant Tornem-hi
La rampa de llançament està preparada. Dimecres es vota el pressupost i si cap dels vint-i-vuit no para boig i es compleix amb allò anunciat estarem en els prolegòmens d’una nova cursa per agafar les regnes del país, que tal com està el panorama representa tota una responsabilitat, tot un repte, tot un marrón, cadascú que s’ho miri com vulgui. Els comptes no passen, es dissol el Consell General i es convoquen eleccions, que els experts en la matèria situen al voltant del 10 d’abril. No fa l’efecte que ens haguem de trobar gaires cares noves; això sí, esperem trobar-nos uns tarannàs diferents, que els ajudi a recuperar la credibilitat perduda. El guió diu que l’acord monetari amb la Unió Europea serà el cavall de batalla, que el tindrem fins a la sopa perquè Andorra s’hi juga el seu futur, diuen; però s’agrairan altres propostes que parlin de polítiques socials per als més desfavorits, que ofereixin solucions a curt termini per generar llocs de treball o que ens ensenyin un camí que uneixi les dues Andorres. Nacionals, residents, empresaris, assalariats, funcionaris, privats, milionaris, mileuristes… La campanya electoral serà una bona oportunitat perquè els representants del poble –com a mínim del que vota– es redimeixin de malifetes i incapacitats manifestes i mostrin la seva cara més constructiva. Que defugin la crispació amb sentit d’Estat.
I si això passa, no s’ho acabin de creure. Un cop tothom assegut a la cadira corresponent les hòsties poden volar des de totes bandes, i si el Consell torna a acolorir-se en una proporció similar a l’actual, que Déu ens agafi confessats.
